No sé si on la devia sentir l'amic Vicent Sanchis, però vaig llegir-li a ell la llegenda que atribueix a un alt càrrec socialista, davant d'unes eleccions generals, l'afirmació de què “si presentem un sofà, guanyem”. Bé, ja tenim el sofà de la nova temporada de tardor 2011, la senyora Carme Chacón.

Després de quatre anys molt entretinguts, la ministra de Defensa d'Espanya arria la rojigualda del seu despatx de Madrid en un calaix i torna a les colònies perifèriques que va deixar enrere. Quatre anys en els que, per cert, ni ella ni cap dels altres 24 diputats del PSC no han votat ni una sola vegada de manera diferent al PSOE.   En temps tan convulsos, és una gran tranquil·litat saber que el PSC farà sempre de manera exacta i precisa allò que el PSOE ordeni en cada moment. Dóna una gran seguretat. De fet, la ve donant des de les eleccions de 1977. Ja no es troben fidelitats semblants.

En el seu dolç viatge de retorn a la província, la Sra. Chacón, en lloc d'esllanguir-se en el sopor del tedi barceloní, ha arribat, ens ha arengat com si fóssim el batallón de la Legión, i ha triomfat. Les seves declaracions, en el més pur estil montillesc, l'erigeixen, ara com ara, en la gran contrincant de la Sra. Sánchez Camacho per guanyar el premi de baluard de les essències espanyoles a Catalunya.

Serà una lluita èpica, però no serà un combat fàcil. Caldrà arriscar, perquè la competència és salvatge. Només així s'entén que la ministra hagi deixat anar, tan tranquil·lament, que els anticatalanistes són iguals als independentistes. Segons el nou sofà del PSC, doncs, jo sóc igual a l'Alfonso Guerra. Personalment, la comparació és aterridora, però col·lectivament hi ha un motiu de satisfacció. Per la ministra, “busquen el mateix: una Espanya sense Catalunya i una Catalunya fora d'Espanya". I això vol dir situar Catalunya, i la lluita per la independència del nostre país, en un pla d'igualtat a Espanya, reconèixer que estem parlant de dues realitats nacionals diferents, però iguals en personalitat jurídica, ens equipara en drets, ens situa en el mateix pla, detall que cal agrair-li.

Però on realment la Sra. Chacón ha deixat la Sra. Sánchez enrere ha estat quan, criticant l'independentisme que només busca "trencar" (és difícil imaginar-se un moviment independentista que en lloc de trencar pretengui unir-se encara més amb qui es vol separar), la ministra s'ha de tret de la màniga ni més ni menys que el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, de qui ha afirmat que no "va claudicar ni davant la dictadura ni davant l'independentisme".

Aquestes declaracions volen dir, bàsicament, dues coses: la primera, que hem de reconèixer el fracàs del nostre sistema d'educació, i cal, urgentment, reforçar l'assignatura de Socials, en els temes d'història; la segona, que quan s'és un sofà, s'és un sofà.

L'apropiació indeguda que fan els socialistes de la figura del president Tarradellas és constitutiva de delicte. Però aquesta vegada el tret els ha sortit per la culata. Tarradellas va aparèixer en escena per aturar justament el partit actual de la Ministra i el PSUC! (vegeu l’excel·lent últim 30 Minuts de diumenge). Tarradellas no va claudicar amb l'independentisme, perquè no hi havia independentisme amb el que claudicar, perquè la pràctica totalitat dels polítics catalans de la transició -els d'ERC inclosos- creien que aleshores sí que seria possible l'entesa amb una Espanya que tornava a la democràcia i que venia pluralitat i respecte. Sí, ara ja sabem que era un estafa més. El que és de sofàs és pensar que, 35 anys després, Espanya tingui solució.