Fa uns dies els diaris van avançar que el president Montilla volia mantenir-se en la “política activa durant una legislatura més” i que la via que havia escollit, sembla, era la de ser designat senador autonòmic -elecció a la qual aspira també el Sr. Corbacho, sempre disposat a tornar a Espanya a la primera oportunitat. Se n'ha parlat poc, d'aquesta nova i brillant opció de l'Honorable Montilla. Donem-li una volta.

Fa poc, el gran líder renovador del PSC, el senyor Iceta, que l'any 2069 encara continuarà donant-nos lliçons de renovació, va afirmar que: “el PSC té un projecte per a Espanya” Totalment alineat amb ell, el president Montilla ha fet bandera d'aquest lema i sembla disposat a portar-lo fins als darrers racons d'Espanya. Bona sort i bon vent. Ben mirat, té molta raó: el PSC té un projecte per a Espanya, però no el té per a Catalunya, a la que tan sols és capaç de mirar com una “Comunidad Autónoma”.

No és objecte d'aquest article valorar les possibilitats polítiques reals d'aquesta fórmula, la de l'entesa amb Espanya. Tothom té dret a somniar ovelletes saltironejant en un prat de cabell d'àngel, inclosos els presumptes federalistes. Tot i que pretendre que Espanya assumeixi el “projecte del PSC” implicaria, primer, que en tenen un; i segon, més aviat se m'apareix com un paorós malson que preferiria que se'ns evités.

Però sí que és important el fons de l'assumpte: el president Montilla opta per circumscriure el tauler de joc a Espanya i a la seva Constitució. És comprensible, el PSC aspira a ser unes províncies d'Espanya; els independentistes, aspirem a la federació amb el món. La perspectiva canvia.

A cap president de la Generalitat anterior a l'Honorable Montilla no se li hauria passat pel cap ni per un sol instant la possibilitat de convertir-se en senador a Madrid. Hi ha un prestigi, hi ha una litúrgia, hi ha una tradició, hi ha una honorabilitat. Hi ha, sobretot, la idea de ser el representant d'una nació, no d'una província.

És molt trist que un president de la Generalitat acabi els seus dies en un dels sòrdids i decimonònics seients del Senat, la “cámara de representación territorial de España”, autèntic cementiri de residus polítics. O potser és el que li toca fer, si recordem les paraules que va expressar el president d’Espanya, Zapatero, fa uns mesos, divertit de què algú pogués pensar diferent: “Pero si el PSC somos nosotros!. Si el PSC “són ells”, aleshores l'opció montillesca és dolorosament però plenament comprensible.

De tota manera, quan un compara el debat intel·lectual que mena el president Pujol (i el president Maragall, superant la malaltia) amb el del president Montilla, una esgarrifança et travessa la pell. I acabes fastiguejat d'aquesta nova degradació de les nostres institucions (sí, el càrrec de president de la Generalitat és una institució), i patint pel pobre doctor Broggi que, si hi arriba, es trobarà a la “Cámara Alta” amb algú encara més vell que ell.