Gràcies als Déus, encara hi ha petites alegries que ajuden a desempolsar-se el tedi oceànic de les campanyes electorals.

Recordo l’alegria amb la que ara fa uns mesos començava la lectura del Breviari dels polítics, del Cardenal Mazzarino, una obra cabdal per veure la política cara a cara, despullada de valors, nua de retòrica. Sense crueltat no hi ha festa, va dir Nietzsche. I aquesta, precisament, era el tipus de festa a la que ens invitava el Breviari de Mazzarino, editat per EL.LA GEMINADA: un laberint d’intrigues, de subtils seduccions i de la més descarnada manca d’escrúpols, teixint un marc fascinant, emocionant en el seu horror estremidor, rotund en la seva execució implacable, d'una crueltat total. Mazzarino deixa Maquiavel com un escolanet i a Fouché com un cor tendre i generós. L'efecte que us produeix és d'una buidor moral absoluta. En paraules de Ramon Alcoberro –autor de la traducció i de la introducció- “és el model gairebé perfecte del polític professional”. En acabar-lo, hom arriba a la conclusió que a Catalunya hem estat des de sempre mazzarinistes de tota la vida. “Deixa als altres la fama i la glòria, tu busca la realitat del poder”. Definitiu.

I vet aquí que ara és ni més ni menys que Plutarc que truca la porta, com qui no vol la cosa. De fet, per ser justos, qui truca la porta és l’editorial ADESIARA, culpable sense atenuants d’un acte de magnanimitat intel·lectual com aquest –i d'una ruïna econòmica de vendes segura-.

No ens enganyem, si ara els hagués de parlar de Plutarc tindria un problema, i a aquestes alçades tirar de la viquipèdia fa una mica d'impressió. Deixem-ho en què va ser l'autor, entre desenes d'altres obres, de les famoses Vides Paral·leles, monumental model per a qualsevol biògraf amateur que pretengui explicar la vida d'algú. I d'aquest extraordinari Consells sobre política (que inclou A un governant incompetent), traduït de manera excel.lent per Montserrat Nogueras.

Només per aquesta frase val la pena comprar el llibre: “Les estratègies d’amansiment de les masses no es diferencien en res de capturar animals irracionals i dur-los a pasturar”. És senzillament perfecta, i d'una contemporaneïtat esborronadora. Vegin aquesta altra: “El poble està més disposat a acceptar els qui comencen, en la mesura que està cansat i avorrit de veure els de sempre, igual com els passa als espectadors amb un nou actor.”

Ja falta menys per acabar una altra campanya. Ja no sentirem a la TV allò tan cansat dels blocs electorals, els periodistes deixaran d'apretar-se el fetge, els candidats desapareixeran, però Plutarc quedarà: “El qui, per una fam insaciable de fama o de poder, carrega el pes de tota la ciutat i es confereix a ell mateix tasques per a les quals no té competència, ni per talent natural ni per formació, [...] no té excusa quan comet errors, sinó que s’ha de sentir dir les paraules d’Eurípides: «Fuster com ets, t’has posat a fer obres que no són d’ebenisteria.»

Ja sé que és un llibre, però no li ho tinguin en compte i comprin-lo, creguin-me.