No sempre es té l’ocasió d’assistir a l’esfondrament total d’un partit polític. I tanmateix, en només 12 mesos, hem viscut la caiguda dels déus socialistes, un espectacle que hauria filmat el mateix Visconti.

Hem vist desfilar un carnaval de màscares amb uns actors que han fet tots els papers del món, en una lluita a contra corrent per aferrar-se al poder I que ha portat el PSC al llindar mateix de l’extinció. Sens dubte mereixen també de fons la música de Wagner, encara que no hagi estat gens èpic el seu final, tot el contrari.

Amb aquest esfondrament no només cau el mite de la gestió socialista, sinó que s’endú per endavant el PSC més espanyolista (no dic que hi hagi pas avui un PSC catalanista, però sí un de menys espanyolista) i amb ell algunes carreres que fins ara semblaven inaturables. Serà molt difícil que la Sra. Chacón o el Sr. Iceta, per exemple, perduda tota credibilitat, tinguin cap paper a jugar en els futurs escenaris que s’obren a un partit tocat i enfonsat i que ha de ressuscitar. Són part del passat, figures de cera, i una boira d’oblit els va encerclant.

Les derrotes deixen un socialisme fracturat per les divisions de corrents, amb centenars de milers de vots perduts. “El partit no és mort”, afirmen els supervivents. Potser no, però tampoc l’orquestra del Titànic deixava de tocar mentre s’enfonsava el transatlàntic en l’oceà.

El PSC va oblidar-se d’un país, del seu país, i ara ho paga. Es va perdre en els laberints del poder, devorant-ho tot i desant en un calaix l’ètica i la idea de transformar i fer avançar el seu país. I ara ho paga.

Avui el PSC es troba amb una militància inflada, en estat de pànic davant de la travessa del desert que s’intueix. Si fa un any, l’ajuntament de Sant Cugat era la màxima institució gestionada per CiU, avui és Lleida i Tarragona les que ho són pel PSC. El partit es troba a la intempèrie. I a fora fa fred.

Entre la soledat i el silenci, comença la sorda lluita pel poder de les restes de l’aparell del partit. Increïblement, després de tres desfetes electorals, encara no ha dimitit ningú al PSC i fins i tot ancianes carcasses aspiren a presentar-se de nou. Sarcàstic. Es pensen que poden sortir-se’n amb les estratègies d’una altra pel.lícula de Visconti, Il Gattopardo, canviant algunes coses perquè tot continuï igual, sense recordar que el príncep de Salina era un conservador.

L’única alternativa que té el PSC, gens viscontiana, és treballar, treballar i aprendre la lliçó de la derrota, descobrir d'una vegada el país que van deixar enrere, comprometre-s’hi i reprendre el camí que mai haurien d’haver deixat: el camí de Catalunya.