Tristíssim el país que ni pot decidir els dies que vol fer festa i els que no. I que es veu obligat a celebrar l’artefacte que el té tancat a la gàbia. L’absoluta demència d’aquesta setmana de ponts, de pèrdues milionàries i humiliacions polítiques, hauria de servir per treure’n alguna lliçó. Essent una autonomia, no serem mai capaços de fixar els nostres horaris de treball. Així de clar. I és que el problema no és la seva Constitució, el problema és la no existència de la nostra.

Quan un s’esgarrifa de la vida tortuosa que patim pel fet de ser catalans, del laberint de pactes i tàctiques en les que ens ofeguem i no sabem sortir-ne, del sacrifici de generacions senceres per trobar un full de ruta que no s’acaba d’escriure mai, vet aquí que tot pot arribar a ser molt fàcil i natural. Es tracta, simplement, d’aprovar una Constitució catalana que derogui l’espanyola. I punt. Pitjor ho van tenir els americans, que van haver de tirar totes aquelles saques de te a l’aigua i després lluitar contra els anglesos i tal i qual. Nosaltres, en canvi, no caldrà ni que ens embrutim les mans: uns quants vots i ja som fora.

Tot és molt difícil abans que tot esdevingui molt senzill. Al catalanisme, que s’ha passat anys a la chaise longue del psiquiatre de torn, li cal decidir si opta definitivament per la camisa de força o si prefereix deixar de pagar les factures caríssimes del metge, obrir les finestres, aixecar-se i posar-se a caminar. Agafar un puro i encendre’l. Aleshores, envoltat del fum, tot es tornarà més clar. La independència és un joc de nens més fàcil que el joc de l’oca, perquè no hi ha daus, només vots, i tot depèn que en sumem els suficients per proclamar-la. Ara, això sí, hi ha un petit detall a tenir en compte: si de debò ho desitgem, hauríem de ser una mica conseqüents. Si volem ser una autonomia serem una autonomia, si volem fumar hem d’encendre un puro, si aspirem a la independència no veig cap altre camí que lluitar per aconseguir-ho. No és el que la independència pot fer per mi sinó el que jo puc fer per la independència.

Vostès ja m'entenen. No sóc un ingenu i sóc perfectament conscient de l'esforç colossal que significa un procés d'independència. Però no hi ha una altra sortida que empènyer. Només així aconseguirem que un dia sentim a la CNN i a les altres grans cadenes de televisió americanes com anuncien que en un petit país del sud d’Europa els seus habitants havien votat per separar-se d’un altre país una mica més gran i més pesat que tenien al costat. I havien proclamat una Constitució que s’assemblava a la seva, de molts pocs articles, amb una clàusula derogatòria i una introducció que començava: “We, the people of Catalonia...”. I a tothom li semblarà la cosa més normal del món.

I aleshores sí que tindrem alguna cosa a celebrar.