Karl-Markus Gauss, salzburgès, assagista, crític i editor de la prestigiosa revista literària Literatur und Kritik, va escriure fa alguns anys el llibre EUROPEUS EN EXTINCIÓ (Símbol Editors), on proposava un viatge en sis capítols per les zones de perill: els sefardites de Sarajevo, els aromans de Macedònia, els sòrabs entre l’Elba i l’Oder, els gottsche d’Eslovènia o els arbëresh de Calàbria. Noms desconeguts, llengües fantasmals, pobles eliminats dels mapes estatals europeus.

Jünger va escriure: "Si quedessin destruïts tots els edificis, encara perdurarien les llengües; aquestes són castells encantats que posseeixen torres i merlets, criptes i corredores antiquíssims que ningú no explorarà ma. Allà, en aquells pous, masmorres i mines serà possible romandre-hi i quedar perduts pel món”. Però no és cert. Una llengua s'escull i es parla com a instrument per a la construcció d'una identitat. Per saber on som i d'on venim. La lluita per les llengües europees és la lluita per una il·lusió. Però també per una supervivència com a poble. Perquè una llengua pot morir, el procés és lent i la brasa crema durant temps, durant generacions senceres en forma de desestructuració nacional. Privat un poble de la seva llengua, què li queda? Els sòrabs i els gottsche què són avui?

El relat de Gauss, a més, tan impermeable al sentimentalisme, és un passeig cruament fascinant per uns paisatges i uns pobles que comencen a esvair-se. Entre l’assaig polític i el llibre de viatges, Gauss tria l’emoció de sentir-se part de l’ànima europea.

Un gran llibre que té la sorpresa final de no incloure, encara, almenys en la primera edició de 2007, al poble català. Un atac d’optimisme de Herr Gauss? Que no ha visitat Catalunya darrerament?

Quan el president Pujol planteja la dicotomia de residuals o independents fa referència implícita a la nostra extinció com a membres de la família europea. Aquesta és la perversa lògica de la qüestió: la residualitat porta a l’extinció. El dia que els catalans deixem de ser catalans, aleshores ja no serem res. És el nostre tràgic destí: condemnats a ser catalans o a deixar d’existir. Pla i Xammar van formular-ho fa anys: “Tot el que un català pot arribar a ser a la vida és ser català”.

Ens trobem, doncs, al llindar de l’extinció. I mentre hi ha qui estira cap a la terra ferma, i hi ha qui empeny cap al precipici. Per això sóc tan crítica amb els moderats d’extrem centre: el seu immobilisme, el seu insensat sentit comú, la seva moderació castrant és una irresponsabilitat absoluta. Davant de l’extinció, aixecar la barrera de la neutralitat és acabar essent un extingit més.