Diumenge al vespre, després de la indiscutible victòria d’Espanya a l’Eurocopa, país al que aprofito des d’aquí per felicitar, se’m va ocórrer d’escriure el tuit següent: “Llegeixo que en Xavi porta la senyera. Algú pot dir-li que la guardi, per favor, que qui ha guanyat és Espanya, no ens confonguem”. Van haver-hi reaccions per a tots els gustos, des de més de 218 retuits a favor, fins a comentaris com “al Xavi no li calen salvapàtries de pa sucat amb oli com tu que li neguin portar la seva bandera on i quan vulguin”. Obvio altres comentaris més desagradables.

És interessant el debat sobre els símbols a casa nostra, on la bandera catalana serveix tant per posar-la en els sobrets de sucre fins a acompanyar l’espanyola als organismes oficials, o desaparèixer per complert a les capitanies, governs i casernes militars. Tenen vida pròpia, els nostres símbols i la seva vida és ondulant, depenent dels temps i dels humors dels governants.

La veritat és que tot és una mica massa complicat a Catalunya. Habitualment, els països normals tenen una bandera, un himne, una selecció. Espanya, per exemple, que és un país normal, ho té. No m’he queixat mai que Espanya lluiti per la seva identitat, que sotmeti qualsevol brot d’irredemptisme, que uneixi patriotisme al símbols que la representa. Normal, ho fa qualsevol país.

Com sempre, el problema no és pas dels espanyols sinó dels catalans. Aquí s’hi val tot, tot és possible, les més estranyes combinacions es permeten. I, és clar, al final res no té cap importància i s’acaba acceptant que la bandera catalana pugui conviure al costat de la bandera espanyola o que el príncep d’Astúries d’Espanya es passegi per Girona com si fos la cosa mes natural del món. I alerta, perquè això només ho accepten els catalanoespanyols, els espanyols de més enllà de l’Ebre, com va quedar demostrat amb els crits i insults adreçats a Xavi per exhibir la senyera, mai acceptaran aquesta convivència de símbols. Cosa que torna a semblar-me molt natural. A veure, tu ets espanyol i surt un individu a celebrar- la victòria d’Espanya amb la bandera catalana. Què fas? L'increpes. Perdonin, però és de lògica absoluta.

Tot podria ser molt més senzill si realment assumim que una cosa és Espanya i una altra el nostre país. Sinó, no sortirem mai del laberint mental en el que estem instal·lats i les consultes al psiquiatre continuaran destrossant totes les estadístiques.

És molt cansat. Moltíssim. Ningú no s'ha de sentir necessàriament independentista, és clar que no. Ens sembla molt legítim que hi hagi qui vulgui continuar sent espanyol en totes les estranyes fórmules que es vulguin, autonomia, confederalisme, centralisme i les que es vagin inventant a Espanya en el futur. Cap problema, s'han provat ja quasi totes, a la península, i sempre amb el mateix resultat, any rere any, dècada rere dècada, segle rere segle. Espanya és molt creativa. Ara bé, que tota aquesta gent assumeixi que són espanyols i que els seus símbols són els símbols espanyols.

Jo prefereixo fer cas al príncep dels poetes catalans i tenir clar que només vull una bandera, la meva, la catalana, ben alta, ben dreta i ben sola.