Una de les grans mancances de Catalunya ha estat no tenir un discurs sindical (ni patronal) nacional propi. Encara més greu, el pitjor de tot ha estat sempre veure patronals i sindicats atrapats a la teranyina espanyola.

Sense sindicats catalans i patronals catalanes és difícil bastir un país.

Estem assistint a un espectacle de pura esquizofrènia: escanyats per un espoli colossal, amb un dèficit situat entre el 8 i el 10% del PIB, uns comptes econòmics heretats del tripartit molt i molt pitjors de les previsions més pessimistes, perdonin, però com pot ser que les vagues i manifestacions per les retallades es facin a la plaça de Sant Jaume i no a la plaza de Oriente? Com pot ser que Foment del Treball i Cambres de Comerç no es queixin, desoladament, de l’asfíxia econòmica que pateix Catalunya? A qui defensen uns i altres? Em sembla molt bé reclamar el que sigui, però la sortida del túnel només pot fer-se amb la reclamació política més exigent per reduir l'espoli. I això, a hores d’ara, només té una sortida: la independència.

Amb aquesta situació, el més lògic fora que: 1) sindicats i patronals haurien de de tenyir el discurs econòmic, d'una permanent exigència i reivindicació política; 2) sindicats i patronals haurien d'assenyalar al govern del regne d'Espanya com el culpable últim de les retallades, del desastre de les infraestructures i de la incapacitat de modernitzar el país; 3) sindicats i patronals haurien de ser els principals interessats a explicar l'espoli que patim, posant en marxa de manera immediata accions, conferències i comunicacions entre els seus associats; i 4) arribat el moment, que és ja, avui mateix, sindicats i patronals haurien de fer front comú amb el govern català per denunciar una situació que tenalla el progrés de tots, amenaça greument els drets dels treballadors i posa en risc el futur de milers de llocs de treball com cap altre fet.

Avui hi ha vaga general, seria un moment perfecte perquè els sindicats recuperin la nació a la que serveixen. Sembla que l’Assemblea Nacional Catalana ha arrencat d’ells un primer compromís sobre el dret a decidir. Molt bé, però no és suficient. Mai uns servidors del poble, com són els sindicats, no haurien d’estar contra el poble. I el poble avui vol llibertat.

Voler un estat propi passa per voler uns sindicats propis. No hauríem d’oblidar-ho.