En plena guerra del desastre nacional, Joan Sales va enviar una carta al seu amic Màrius Torres on l'advertia que: “si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds; si la renaixença no havia de ser total, potser més hauria valgut no iniciar-la”. És bo tornar als clàssics en moments de neguit i ànsia.

El catalanisme, és a dir, l'independentisme, viu aguantant la respiració des del 25 de novembre. Un cop la tramuntana va netejar les boires electorals, els catalanistes vam descobrir que havíem guanyat, que som majoria i que tenim a l'abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat. Per què? Senzillament perquè estem al bell mig del país. Que ningú no s'equivoqui: l'espai central de la Catalunya política, aquell màgic lloc anhelat per qualsevol força política l'ocupem nosaltres.

Avui dimecres, estimat lector, és un dia on donarem grandesa al nostre nacionalisme, i obrirem la porta a l’esperança d’un futur en llibertat pel nostre poble. Ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí i res ni ningú no es pot amargar la il·lusió d’un dia històric.

Catalunya s’aboca al que ella decideixi, i ara decideix la seva llibertat i deslligar-se, d’una manera o altra, d’Espanya. També es fulminen avui els arguments dels partits pro espanyols sobre la necessitat d’evitar caure en temptacions independentistes i centrar-se en la crisi. Ara ja sabem que els catalans pensem que la millor manera de centrar-se en la crisi és, precisament, caient de ple en la temptació independentista.

Avui dimecres fem un pas sense retorn. L’independentisme no pot continuar essent una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. Existeix una declaració, un manament, un objectiu, el que en termes managerials en diríem una “missió”. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal.

De fet, insisteixo, tot és conseqüència de la majoria social independentista que hi ha avui al país que ha comportat també una alteració substancial en la idea del dret a l’autodeterminació: senzillament, ja no es tracta d’un dret, s’ha transformat en un deure. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú; el que hem de fer, per tant, és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. Cada u de nosaltres és responsable d’aplicar-se aquest deure a la seva vida i actuar en conseqüència. Per un liberal, gairebé hauria de ser un dogma de fe.

I en aquest dia que tot és alegria pel futur que ens espera, us convido, amics lectors, a que recordeu a tots els que han fet que avui siguem aquí, a l'alba de la nostra llibertat.