Dissabte al Concert de la Llibertat va produir-se un moment màgic. De fet, van ser força moments, però per damunt de tots, quan els 90.000 assistents al Camp Nou vam aixecar aquell tros de cartolina –groga, vermella o blava- per fer el mosaic del Freedom of Catalonia 2014, en aquell precís instant, vaig tenir la certesa que seríem lliures.

A vegades, la fragmentació independentista pot provocar a algú una certa desorientació, desànim, pessimisme. Les bronques partidistes habituals sovint aterren els esperits més confiats. Però quan això passa cal enarborar per damunt de tot la bandera del sí i oblidar-se de tota la resta.

Només ens uneix el sí, i això, tanmateix, ens fa enormement forts, gairebé invulnerables. No cal coincidir en massa cosa més, només en la voluntat de ser lliures i de votar Sí. A Catalunya molts prioritzem el concepte independència, el problema és el 'guerra-civilisme' que sembla que portem en l'ADN català. Hauríem de ser capaços de trobar aquest mínim comú divisor.

No és tan sols el combat polític, també molt sovint dins de l’anomenada “societat civil” es produeixen autentiques batalles campals entre grups que tenen, paradoxalment, el mateix objectiu final: la independència. Molt bé, cap problema, ja sabem que els catalans som així. Tampoc no es tracta pas de crear megaplataformes imaginàries. Acceptem les nostres formes de vida catalanes.

Ara bé, ha d’existir una fracció de segon en la qual tots hem de coincidir si, com deia Rodolf Llorens el 1968, volem aspirar a que Catalunya “passi de paradís perdut a hort guanyat". Per guanyar aquest hortet, ens cal ser-hi tots.

Dissabte va passar. I haurà de tornar a passar, inexcusablement, el dia 11 de setembre, amb la Cadena Humana. La victòria final serà la suma de les successives victòries parcials. Una ensopegada pot fer-nos tornar a la casella de sortida, com el Monopoly –i perdre les 40.000 pessetes que et donaven cada vegada que hi passaves-.. Per això tant és si algú ens cau malament, l’odiem amb totes les nostres forces o n’estem enamorats. Tothom a la cadena sense obrir boca, disciplinadament obedients.

Conclusió: ningú que estigui a favor de la independència no pot ser pas el meu adversari perquè en aquella fracció de segon –que arribarà- caldrà que tots votem que Sí. Creguin-me, ni que sigui una vegada a la vida, i a més de ser tots més feliços potser fins i tot aquell dia guanyarem –i això en la història de Catalunya serà una autèntica novetat-