"Els cossos poden ésser opacs, transparents o excel·lents, com el de l'Ursula Andress". Hi ha algú capaç de discutir-li al Perich aquesta afirmació? Al gris mite espanyol de les sueques, l'Andress es planta, contundent, en la defensa dels valors centreeuropeus. Perquè tot i de pares alemanys, Ursula Andress va néixer a Ostermundigen, un petit poble (avui suburbi) de Berna. Allà, corrent i saltironejant pels prats de l'Obernese Oberland, l'Ursula anava creixent i esculpint-se. Una gran creació, digna de la millor tradició artesanal suïssa. Un paisatge, el del seu cos, fidel al país: cims imponents i valls profundes i regalades. Hi va viure fins els 16 anys.

Debutà al cinema amb unes oblidades pel·lícules italianes, però la deessa, l'enigmàtica Andress amb cara de pal (a qui li importa un curs d'art dramàtic quan es té un cos així?), l'explosió atòmica de corbes, no fou fins l'any 1962, any famós pel meu naixement i pel biquini que lluí l'Andress en la mítica platja de Jamaica on es va rodar James Bond 007 contra el Doctor No (per cert, hi ha traducció catalana del llibre de 1964). Ursula, que es negava a aprendre anglès i que en el fons el cinema l'importava un rave, havia rebutjat el paper. El seu marit, Johan Dereck, fou qui la va convèncer. Ella, venjativa, va tornar-s'hi. La calor era asfixiant; els mosquits atacaven per tot arreu; i l'Andress, potser per primer i últim cop a la vida, va exigir que es respectés la literalitat de la novel.la d'Ian Fleming: Honey Ryder, el seu personatge, havia de sortir del mar vestida només amb un cinturó i un punyal. Déu salvi la Reina. I a Ian Fleming també.

La humanitat doncs es trobà en un d'aquells moments estel·lars on el curs de la història pren volada per un cantó o un altre. I fou llavors quan a algú se'n recordà d'una peça de roba, inventada feia un parell d'anys a l'illa de Bikini Atoll, una de les petites illes que formen les Marshall, al Pacífic central. "Una peça que rebaixava el cost tèxtil dels fabricants, alhora que augmentava l'adrenalina testicular del personal". El propi director de la pel·lícula, Terence Young i la mateixa Andress dissenyaren la peça confeccionada en cotó de color marfil, amb l'obligat cinturó lligat al melic.

Fa poc més de quatre anys aquesta obra d'art passava a mans d'un col·leccionista privat que va pagar uns 60.000 euros en una subhasta a Christie's. Un saldo.

Amb aquella escena, l'Andress, la seva bellesa i el seu fals bronzejat, es convertia en un mite sexual letal, posava en un seriós compromís als nostres pares i a tot l'univers masculí i es convertia en el "monument suís més bonic després dels Alps", que ho deixarem així per no fer enfadar els meus compatriotes helvètics. La carrera professional com actriu, tenint en compte que ella mateixa deia que preferia viure intensament a rodar pel·lícules, no va ser cap meravella. Però a fe que va viure intensament: James Dean, Orson Welles, Elvis Presley, Marlon Brando, Belmondo, Ryan O'Neal... tots acabaren sucumbint al biquini, i al que hi havia a sota, d'aquesta voluptuosa Heidi de la Jungfrau.

I ara, disculpin, vaig a tornar a mirar la pel·lícula amb el nou DVD que Melcior m'ha portat, junt amb l'habitual corbata de quadrets vermells, i és que és un sentimental, qualsevol li recorda que estic a l'atur des de fa tres anys.

Els desitjo que hagin tingut uns Bons Reis, amb bikini o sense.