La pandèmia del coronavirus ha estat un impacte majúscul a les nostres vides amb unes conseqüències vitals, econòmiques, socials i culturals –i ètiques– que encara no podem avaluar amb tota la seva magnitud. Des d’un bon principi, quan vam veure la força que prenia allò que fins aleshores era desconegut, vam començar a advertir que deixàvem enrere un món d’ahir i que l’endemà seria diferent. Les reflexions que es van fer tant als Països Catalans com a l’estranger coincidien que, més enllà de la terrible pèrdua de vides humanes i la devastació econòmica, la pandèmia podia produir una sacsejada a la nostra manera de viure futura. Era sostenible el món d’ahir? Ens abocava a viure de manera permanent en un risc innecessari? El model turístic de masses és el que ens convenia? El consum que ignorava o esclavitzava els productors del nostre entorn era el més idoni per a la sostenibilitat? La depredació de l’entorn natural era allò que ens convenia com a país?

Acabeu de llegir l'article sencer en aquest enllaç d'El Punt-Avui del 2 de maig de 2021