En commemoració del primer aniversari del terratrèmol de Fukushima

Ja fa deu dies que Kazuki Takahashi viu enmig de l’infern. Tres dies després del tsunami va presentar-se a la central nuclear. “Ho he perdut tot, no tinc por a morir”. Van agafar-lo, a ell i a 179 més, els “180 de Fukushima”. Bomben aigua de mar a través de les 14 màquines dels reactors durant tot el dia. Se’ls acaba el temps.

En l’estona del descans, té sempre el mateix somni. I aquell monstre de gris acer i salobre mòrbid és esquinçat per un raig ple de llum. Aleshores l’habitació s’omple de colors purs i de tebis records i Takahashi vola fins els cirerers florits del seu jardí.

Totes les primaveres del món les ha passat sota els cirerers, de dia, quan el sol daura les branques emblanquinades, delicadament tacades de rosa, i l’oreig empeny els pètals a una monòtona pluja perfumada de lluentons fins arribar a terra; i de nit, quan la lluna plena els converteix en ànimes sense temps, i els cirerers s’embolcallen en la seva gran gasa de sucre i les flors, com màgiques lluernes, es confonen amb els estels.

Quan era un infant, i el seu pare era a la guerra, els seus avis, el dia del Hamami, la festa de la florida dels cirerers, van decidir passar-lo al jardí. L’avi portava un Yukata blanc, amb sandàlies de fusta. L’àvia, s’havia posat el seu millor Kimono, amb el cabell recollit en un monyo amb pintes i agulles, i unes sabatetes de fil. Van travessar la porta de la cuina que portava al jardí. Era el primer any que florien els cirerers. El pare de Takahashi els havia plantat el dia abans de marxar al front, un dia d’abril de 1941. Van passar tota la tarda i tota la nit junts, enmig de llanternes de paper d’arròs, ombrel·les de bambú i vanos de fusta de faig amb dibuixos de geishes i dracs, menjant pans de pessic de te verd i bevent nihonshu calent.

L’avi, des del porxo, agenollat, acompanyava amb el shamisen les històries i els contes que l’àvia li explicava. Coneixia cada nom de cada estrella, de cada arbre, de cada ocell, de cada flor i la vida efímera dels pètals no era obstacle per convertir-los en llegendes alades que s’enlairaven fins el cel. Li explicava com el vermell cirera era el color dels samurais perquè en l’antiguitat van tenir l’honor de ser enterrats als peus dels cirerers i la seva sang va acabar tenyint el blanc immaculat de les flors per sempre. Al matí, va despertar-se cobert amb un llençol de pètals i l’olor d’una rosada de mel.

Un any després, van tornar-hi, els tres, per la sakura, el dia del floriment. I aleshores l’àvia, corbant-se lleugerament, sense abraçar-lo, aguantant-se una llàgrima, va dir-li que el seu pare havia mort per la glòria de l’Emperador i que no tornaria més. I a continuació va trencar una branqueta de l’arbre més alt, puntejada de les flors més belles, i li va fer besar.

Els cirerers van créixer forts, l’escorça lluent. Takahashi els visitava cada dia. Els regava, els adobava, els podava, els escalfava, amb una atenció concupiscent, quan l’hivern els cobria de neu. Va acabar convertint el seu jardí en un hort txèkhovià, ple de vida i de riure i de roba estesa. I en els temps de les cireres feia l’amor a la seva dona.

Ara és ell qui el dia del Hamami vesteix el yukata del seu avi, que descansa en un racó del jardí, al costat d’un estany amb tres nenúfars, en una tomba on cada sakura hi deixa una branca florida. I al capvespre estira una vànova al terra i els nens juguen a cuit d’amagar entre els arbres, fins que els pètals se’ls enreden als cabells. I quan cau la nit, els explica les històries de sempre, xiuxiuejant unes llegendes tan velles com la terra, mentre la lluna toca de vellut els somnis i les esperances de tots.

Un company el sacseja i el desperta. És el seu torn. Takahashi no diu ni una paraula, inclina el cap, es corda la granota blanca, es posa la màscara i, sense voler, fa un cop d’ull a les botes, de color cirera samurai, endinsant-se altra vegada pels corredors de la nuclear a bombar aigua, mentre prem amb força uns minúsculs pètals secs mig desfets que guarda a la mà, dins dels guants, l’únic que li queda del seu món.

Demà la ràdio ha anunciat que els cirerers floriran al Japó.

(Publicat al diari ARA, agost 2011)

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)