Una de les decepcions més importants que avui tens quan viatges és que no et pots endur els sabonets de les habitacions dels hotels. Amb aquella il·lusió que hom arrambava tots els gadgets que trobava en els banys i ara per les maleïdes mesures de seguretat dels aeroports els has de deixar allà, tristos, orfes, abandonats a la seva sort. Mai saps ben bé en què acabaràs pensant quan et dutxes. Tanco l’aixeta, em vesteixo i baixo a esmorzar.

En Jordi ja m’espera. És la mateixa brasserie d’ahir, reciclada en bufet obert. No perdono: suc de taronja, ou remenat i bacon, de primer; després, dos croissants de mantega -costa tant trobar bons croissants!- amb una mica de formatge -Munster, el formatge nacional d’Alsàcia-. En Jordi va obrint i contestant Sms. La notícia surt destacada a l’Avui i l’Ara, i n’han parlat als Matins de TV3. De sobte em pregunta: “què és la pregunta del dia del programa del Fuentes?”. Em quedo amb mig croissant a la boca. Si la demanda és la pregunta del dia a Catalunya Ràdio és que ja hem traspassat l’anècdota.

Sortim a les 9. Són 60 Km fins Estrasburg, i en Jordi, que va visitar la zona amb uns amics fa uns anys, m’explica els pobles com de pessebre que s’arrapen a la falda de les muntanyes, amb les vinyes que s’enfilen cap amunt, els ceps recargolats però altívols, desafiant el fred i el temps. Repassem les trucades que vam fer ahir a en Jaume, al Capi i en Vicenç. La veritat és que tothom ens ha ajudat molt. Arribem a Estrasburg a ¾ de 10 i, envoltant la ciutat, anem directes al barri de les institucions europees.

La meva ancestral prevenció davant de qualsevol edifici administratiu rep una sotregada profunda. Sense superar Madrid, capital indiscutible de la burocràcia mundial, Estrasburg opta a una plaça de pòdium, en un frec a frec amb Brussel.les i Ginebra. Recuperat de la depressió de passar per davant de la seu del Consell d’Europa, amb totes les banderes dels països que existeixen en el món real, inclosos Macedònia, Azerbaitjan i Andorra, i on no hi penja la nostra, perquè simplement no existim, s’arriba a la seu del Tribunal Europeu dels Drets de l’Home. Com tots els edificis que anem passant, és enorme. I sospito que ja no hi deuen cabre. Com és sabut, el funcionari i el polític són parts components d’un estat gasós que tendeix a ocupar tot l’espai disponible.

Aparquem i ens dirigim a l’entrada. Hi haurà registre? Ens reben molt amablement i ens confirmen que cap problema, que ens posaran el segell corresponent. Com que hem quedat amb TV3 i ACN a les 11, els demanem de tornar després.

Sortim a donar un volt. A prop del Tribunal hi ha la seu del Parlament Europeu, un edifici construït amb la intenció de desmentir l’egolatrisme dels faraons de la XII dinastia d’Egipte. És immens. Europa deu ser una cosa molt important. Tanmateix, no trobem l’entrada i acabem ficant-nos en el bar de la cadena Arte. Més cafès i altres necessitats.

A les 11 tornem a ser davant del nostre estimat Tribunal. Com que les càmeres han arribat fa mitja hora, hi ha un cert enrenou. El poder de la televisió. Ens fan passar, ens asseuen en una taula de vidre i al cap d’uns minuts apareix una funcionària, discreta i elegant,amb un somriure encantador, que ens recull els papers i ens dóna un certificat conforme hem presentat la demanda. L’anècdota és que a mi em posen Joaquim Pla. És curiós, al servei militar em passava el mateix, eliminaven el Torra.

Ens dedica un somriure afalagador, ens donem la mà i sortim. Els càmeres ens demanen unes declaracions. En aquell moment veiem aparèixer un pobre captaire arrossegant un carro de la compra, atrotinat i brut. Ens prega una almoina i segueix fins al Tribunal. Seria massa fàcil fer la metàfora entre aquell rodamón i nosaltres, entre l’almoina i la nostra desesperança com a catalans que ens veiem obligats a fer viatges a Estrasburg via Berna per defensar el que queda dels nostres drets.

A quarts de dotze acabem. Agafem un tramvia i aprofitem per fer una mica de turisme a Estrasburg. La catedral és impressionant, bellíssima, i durant molts anys fou l’edifici catòlic més alt del món, diuen les guies turístiques.

El casc antic es conserva perfectament. Tota la ciutat no acaba de desprendre’s d’un aire deliciosament provincià. És un hàbitat on em sento perfectament agombolat. Ens falla el restaurant previst per en Jordi, però trobem una alternativa a prop: de primer, carpaccio de vieires, que compartim, i després llenguado a la planxa. Vi blanc del país. Si no fos per uns quadres horripilants que decoren el local hauria estat un àpat rodó.

A les 3 som a la carretera de nou. Condueix en Jordi. El veig cansat. Ell ha estat l’ànima d’aquesta aventura, no sé si li sabrem agrair prou. Ens coneixem de fa pocs anys, arran de la meva bogeria. Ens vam veure per primer cop a Martorell, en la presentació que va fer l’Enric Vila del seu llibre sobre en Pla. Algú que es desplaça de Barcelona a Martorell per una presentació d’un llibre és algú molt especial. Després hem acabat coincidint en tot: en la passió per la música, en el desig d’independència del nostre país, en les lectures, en la intransigència en la defensa d’una certa llibertat personal. Segueixo amb interès i expectació la seva carrera de tenor, i desitjo ferventment que se’n surti. L’any passat vam fer un viatge junts, amb la Mariona i la Carola, a Suïssa. Vaig voler ensenyar-li la meva segona pàtria, que és tot el que tinc, i vam visitar Zuric, l’Appenzell i el Rin.

Avui no tindrem temps d’escapar-nos a veure el Rin. És una llàstima, no hi ha millor lloc per admirar-lo que a Basilea, l’única ciutat que ha estat capaç de vèncer el gran riu i que l’obliga a fer, rendit, una corba de ballesta tot just arribar-hi. El Rin que hem vist rierol als grisons i que ensopit es dilueix al llac de Constança, pren força per obrir-se camí fins arribar a Schauffausen i entrebancar-se en els salts d’aigua més grans -i més turístics- d’Europa. Pur foc d’encenalls. Aquest riu que porta l’ànima europea nedant per les seves aigües s’accelera arribant a Rehinau i assoleix, ara sí, en entrar a Basilea, una majestuosa i triomfant presència.

Ho confesso, és la ciutat de Suïssa que més m’agrada. Podria haver escollit la bella i culta Lucerna; les paissatgístiques Interlaken, Thun o Brienz; la dolça i plàcida Berna; les acartronades i barroques Friburg o Sant Gallen; les burgeses Ginebra o Lausanne; la vital Zurich; la sòlidament provinciana Winterthur. I no, va i resulta que a mi també, com a Josep Pla, de totes les ciutats de Suïssa que he conegut, Basilea és la que més m’agrada. Pla la tria perquè és l’única ciutat suïssa on no hi ha ni muntanyes ni llacs. Un motiu tan poderós com qualsevol altre atesa la seva aversió i aclaparament pels alts cims del país (“Sembla mentida que en un mateix món existeixin els Alps i l’Empordà”). En el fons, hi troba una ciutat cruïlla de camins, amb una història cultural fascinant, barreja de tradició i modernitat, de segles d’Universitat i civilització, on als Erasmes, Paracels, Euler, Burckhard, Nietzches i Jungs s’hi sumen avui varis Premis Nobel i quasi 10.000 alumnes. Aquest Estat-ciutat que durant anys ha representat la pàtria segura per les idees i religió de qualsevol tendència: Erasme, però també Calví, Servet i Castellio, els tres actors del drama, s’acolliren al recés d’aquesta illa de llibertat; anarquistes, comunistes i tots els istes perseguits del món (incloent-hi el primer congrés sionista i uns quants catalanistes). Ciutat de paus i tractats, de convenis i acords, de l’arquitectura i la indústria més punteres, Basilea és l’autèntic cor europeu de Suïssa o, si volen, el cor suís d’Europa. I batega amb força.

Però avui no hi arribarem. Ens quedem abans, a l’aeroport, l’únic al món que comparteixen tres ciutats, Basilea, Mulhouse i Friburg (per cert, de tres estats diferents). La qual cosa és per felicitar-nos-en, però també suposa inconvenients pràctics com per exemple que et pots equivocar d’entrada. Cosa probable quan véns de Barcelona via Berna, has dormit a Colmar i l’endemà has anat a parar a Estrasburg. En tot cas, a nosaltres ens ha passat. Hem aparcat a l’entrada francesa. Tornem al cotxe, entrem a Suïssa i aleshores agafem una carretera fins a la part helvètica de l’aeroport. Ara sí, correcte. Deixem el cotxe i anem cap a la porta d’embarcament. Uns minuts per comprar la xocolata (Lindor, -estalviem, no hi trufes Sprüngli a la vista-) i unes pastilles Ricola.

El vol d’Easy Jet que ens porta a Barcelona torna a enlairar-se puntualment. La lluita per un seient no ha estat cruenta, tot i que l’avió va ple. Quina diferència amb les 9 persones de l’Skywork d’ahir. Lògic, Basilea no és cap capital de res, excepte del seu cantó, només es tracta d’una ciutat lliure i emprenedora

Ens enlairem. És de nit i els Alps s’amaguen. A punt de tancar els ulls veig com en Jordi m’agafa el llibre d’en Màrius Torres i el comença a llegir. Cada dia m’agrada més el títol que van posar-li els curadors: Les coses tal com són.

(La 1a part d’aquesta article va ser publicada a El Matí de 17 de gener de 2011)

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)