Ben trobats. Com ha anat l’estiu? Tot bé? Jo, per la meva part, estic en condicions d’assegurar-los que l’he sobreviscut. No es pensin, no és poca cosa vist com les gastem els independentistes en aquest país. Un soldat alemany de la trinxera més feta pols tenia el doble de probabilitats de sortir il·lès que un membre de Reagrupament o Solidaritat en aquests temps que corren.

Conten que en un dels atacs de la batalla de Verdú, el dia es tornà nit per la intensitat del bombardeig. En ple foc creuat, un caporal francès s’adonà que els trets venien de totes les direccions, també de la seva pròpia trinxera. S’arrossegà per terra fins a trobar el seu sergent i amb un fil de veu, desesperat, li preguntà: Però on és l’enemic?. Doncs aquesta és més o menys la sensació que tinc.

Per tant els proposo uns dies de viatge i que ens escapem plegats d’aquesta espiral diabòlica.

Ja els vaig comentar que a la meva família practiquem l’intercanvi de cases. És com anar a pescar truites a una piscifactoria després de tenir-les una setmana sense menjar. Cada any em deixa bocabadat les ganes que tenen els turistes estrangers de passar-se el mes d’agost a Barcelona. Jo, si pogués, no m’hi quedaria ni cinc segons i ells es maten per venir, com els independentistes catalans per anar en alguna llista. Un espectacle.

Enguany vam ser triats per una família de Bath, a Somerset, prop de Bristol. Vam creuar-nos diferents emails, vam acordar de fer un intercanvi de 15 dies i el 12 d’agost ens hi anàvem. Ja els explicaré un altre dia els detalls, avui voldria centrar-me en la visita que vam fer a les Cabinet War Rooms.

Londres ens quedava lluny, però els nanos van ser inflexibles. Abans n’hi havia prou amb la papilla de fruita i la de verdures, però ara, ja adolescent, la cosa s’ha sofisticat una mica més. Per descomptat que no tenien ni el més petit interès en visitar cap museu, l’únic objectiu era conèixer la botiga d’Abercombrie & Fitch, la meca dels teenagers de tot el món i la sublimació d’on ha arribat el capitalisme.

No vaig oferir cap resistència. És agradabilíssim visitar una ciutat que ja coneixes. Ja no cal visitar els llocs que “cal” visitar la primera vegada. I res millor que una ciutat inacabable per revisitar-la sovint.

Recordo que en la darrere visita a Londres vam descobrir el barri de South Kensington. Carrers i places que s’encadenen amb edificis de rajola vermella, perfectament conservats, i uns jardins particulars, prop del carrer Old Brompton, que desprenen una pau profunda i granítica. Vida privada a l’anglesa: prosperitat, civisme, passió per la llibertat i manca de sentimentalisme. Els mateixos trets que han impregnat la seva vida pública. La democràcia a les illes ha produït grans personatges, incomparables amb qualsevol altres polítics europeus. Potser el més gran, Churchill.

L’amic Xavier Carmaniu m’havia comentat l’existència de les Cabinet War Rooms, a Whitehall, i m’havia animat a visitar-les. Vaig pensar que podia ser una bona negociació: Churchill a canvi d’Abercombrie & Fitch. Després d’un estira i arronsa vam pactar i vam arribar a l’acord de passar el matí en un lloc i la tarda en l’altre.

Les Habitacions del Gabinet de Guerra són les secretes oficines centrals des d’on els britànics van dirigir les seves forces. Moltes sales es conserven intactes tal i com les van deixar l’any 45, un cop signada la pau. En una Europa que s’anava sotmetent al feixisme, un grup d’homes van mantenir-se ferms. Des d’aquelles habitacions es va dirigir el gran combat mundial contra la tirania. Inclou la Sala de mapes i la de reunions del Gabinet, però també el dormitori de Churchill, el seu menjador, l’habitació de la seva dona i la sala del telèfon transatlàntic des d’on parlava amb el seu gran amic i aliat, el president Roosevelt.

Vaig recordar com el pare m’explicava com ell i el meu avi encenien a la nit l’aparell de ràdio durant la segona guerra mundial per saber, via la BBC, com anava la marxa de la guerra, tal i com feien tots els demòcrates europeus. Els ulls del món es posaren aleshores en un personatge gruixut i de més de 75 anys, d’un gust exquisit en el vestir, fracassat fins aleshores políticament, gairebé apartat de tota vida activa després d’haver ocupat alguns dels càrrecs més importants al seu país, aïllat del seu partit, però que només sabia una cosa: si fallava ell, fallava tot.

Hi ha desenes de centenars de llibres sobre Churchill. Dels pocs que jo he llegit en destaco dos: el Cinco días en Londres, mayo de 1940, on l’historiador John Luckas narra amb un ritme vertiginós les jornades del 24 al 28 de maig de 1940, quan, rendida França i amb l’exercit britànic atrapat a Dunquerque, Churchill va seguir tossudament defensant la continuació de la guerra davant d’algunes veus que suggerien negociar una pau separada amb Alemanya; i la biografia total que va dedicar-li Roy Jenkins, tan definitiva com la que havia publicat anys abans sobre Gladstone.

Seria ridícul intentar cap semblança sobre Churchill, ni ho pretenc. Només volia comentar-los que les Cabinet War Rooms inclouen també un “Museu Churchill” que és, probablement, el museu més fascinant que jo hagi visitat els darrers anys. Dotat amb l’última tecnologia, un surt mort d’enveja d’un museu com aquest. No penso pas que hàgim de fer el mateix, ni tenim els diners, però pensar que Francesc Macià, per exemple, i perdonin la comparació, no té ni una habitacioneta enlloc , doncs em sembla d’una misèria total (ara es veu que a Vilanova rehabilitaran la seva casa natal -veurem-)

Els nens feia estona que esperaven quan vaig sortir jo. Van mirar-me als ulls. Ara em tocava a mi complir la segona part del pacte: Abercombrie & Fitch.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)