[Article publicat a El Punt Avui el 12 d'abril de 2020]

La pandèmia de la Covid-19 ja ha transformat les nostres vides. La primera transformació, la més important i dolorosa, és la que han viscut moltes famílies que han perdut persones estimades. El coronavirus s’endú cada dia desenes i desenes de persones amb noms i cognoms, amb una vida en marxa, amb uns fills, un company o una companya, uns pares a qui estimar, i uns projectes i uns somnis particulars encara per enfilar. Abans de fer grans reflexions sobre com la maleïda malaltia pot canviar la nostra vida, cal recordar aquest impacte immediat d’uns morts que no podem acompanyar com voldríem les últimes hores de vida i que no podem acomiadar col·lectivament com ens agradaria.

I sí, certament, aquesta pandèmia ens pot portar uns quants canvis –més o menys profunds– en la manera com vivim, com ens relacionem i com ens organitzem com a societat. Comparteixo aquí a manera d’assaig cinc reflexions breus que, per raons d’espai, no estic en condicions de desenvolupar i que exigirien tots els matisos del món:

Celeritat, proximitat i flexibilitat

Aprenem de la reacció de l’administració pública en els països del nostre entorn que la capacitat d’actuar de manera dinàmica, decidida i adaptada a les característiques i necessitats de cada territori és determinant en l’èxit contra la pandèmia. Dit d’una manera directa: es pot observar amb claredat l’avantatge dels estats petits per la seva celeritat, proximitat i flexibilitat davant d’uns estats grans lents, allunyats i rígids.

Fragilitat, incertesa o seguretats

Lògicament, tots volem viure en seguretat. I, sobretot, amb una previsibilitat que cada cop és menys real. Constatem la idea d’una societat líquida i menys estable que la que crèiem tenir. Però, sobretot, la pandèmia ens fa ser conscients de la fragilitat de la vida. Això ens obliga a adaptar també les estructures socials i, concretament, les administracions i les institucions col·lectives per fer-les més adequades.

Allò que és important

La consciència d’aquesta fragilitat ens pot portar, si en traiem bones lliçons, a destriar millor allò que és important d’allò que és superflu. Aquests dies hem hagut de prescindir de moltes coses que no fossin la supervivència estricta. Podem treure unes quantes idees per reconsiderar a què dediquem hores, recursos i esforç els individus, les institucions, els mitjans de comunicació, etc.

Un entorn real

Aquests dies de confinament ens han fet descobrir un entorn que era tan sols físic i que ha passat a ser un entorn emocional, però també pràctic i útil. Les limitacions físiques del confinament poden ser en molts casos una porta oberta (disculpeu la metàfora) a un sistema de relacions socials que havia quedat enrere. El veïnat havia quedat relegat per les xarxes socials i per una mobilitat sociolaboral immensa. Caldrà veure com ens haurà canviat la conversa i la salutació amb el veí de davant o del costat; haver passat de les xarxes als balcons.

Una solidaritat paradoxal

I, finalment, caldrà que veure quin impacte tindrà haver après aquesta nova forma de solidaritat tan allunyada de la mena de solidaritat a què estàvem acostumats. En aquest combat contra el coronavirus hem vist l’aïllament com a forma de solidaritat. Protegir-se per protegir els altres. Evitar el contacte. Mantenir la distància. Tot això són conceptes antagònics a la idea de solidaritat que podíem tenir fins ara. I, tanmateix, la distància ens pot haver fet sentir més propers, i fins i tot hem recuperat amics. Ens pot semblar paradoxal tot plegat, però ens ha de servir per estar més preparats per a futures epidèmies que puguin venir.

Com deia al principi, són tan sols unes pinzellades i unes reflexions que els experts en cada camp ja han començat a analitzar i que ens exigiran una reflexió col·lectiva com a país amb la determinació històrica de persistir. Cuideu-vos.

Quim Torra i Pla, 131è president de la Generalitat de Catalunya