«La decadència i caiguda de l'imperi Ramonet no té res a envejar a la que va retratar Gibbon al seu clàssic sobre el final de l'Imperi Romà»

Un llarg camí el de don Julio des de les seves arrels ceretanes fins a Bad Ragaz, al cor de Suïssa. Un personatge excessiu i icona de totes les misèries morals del franquisme i la postguerra. Gràcies a les seves connexions amb el règim controlava els contingents d’importació de cotó, i va aconseguir crear un imperi econòmic enmig d'una ciutat arruïnada i sense futur. Una història del sef made man català més descarnadament impúdic barrejat amb l'estraperlo i l'arribisme sòrdid i cortesà. Muñoz va arribar a controlar quaranta empreses tèxtils, Can Batlló, els magatzems El Siglo i El Águila, alguns Bancs i asseguradores, el Palau Robert de Barcelona i el Palau del Marquès d'Alella al carrer Muntaner. Amb el seu germà, també l'Hotel Ritz va caure dins dels dominis del clan.

Al cim del seu èxit, es va casar amb Carmen Villalonga, filla del President del Banc Central i aniquilador de l'escassa xarxa bancària catalana, absorbint el Banc Hispano-Colonial i la Banca Arnús. És el punt mes alt de la seva carrera. La Barcelona burgesa li obre per fi les portes dels seus salons, mentre per tota la ciutat s'escampen tota mena de xafarderies. En el mercat de l'estretor i la pobresa, el luxe i l'opulència es reverencien. I Munoz Ramonet fou un addicte al poder i la glòria.

Va viure cinc anys a Suïssa. Sempre va sentir-ne una especial predilecció. Als anys 50, quan Barcelona ja li quedava petita, hi comprà dos bancs. Megalòman i amb una ambició sense límits, confiava en fer la competència a la banca helvètica des del mateix cor del capitalisme salvatge. Fracassà, naturalment. Després hi va tornar per uns altres motius. A pesar de l'espessa madeixa judicial que va teixir sobre els grans fracassos que van fer enfonsar el seu imperi (la fallida del grup empresarial; l'incendi dels magatzems El Aguila i, sobretot, la liquidació del Centro Internacional de Seguros) Muñoz Ramonet, acorralat, va preferir exiliar-se. A Suïssa no es fan preguntes.

Va reunir una pinacoteca de més de 1.000 quadres. Va començar-la fent-se amb bona part de la col·lecció Bosch i Catarineu i l'ha va anar engrandint: Goya, Tièpolo, El Greco, Murillo, Urgell, Anglada Camarasa i les joies de la corona, la seva col·lecció de miniatures. El palau del carrer Muntaner l’havia convertit en un nou Camp Hill, el castell de William Randolph Hearst a Califòrnia. Tapissos, quadres, porcellanes i cristalleries, mobles de marqueteria, velluts i sedassos omplien tots els racons de la casa. Aviat va caldre guardar-ne part en les seva mansió de Llavaneres i en unes caixes fortes a Suïssa, esclar. Muñoz col·leccionava quadres com qui col·lecciona sucrets. No l'interessava l'art sinó la inversió que suposava i la imatge refinada que li permetia lluir. Una soirée amb Sorolla i Fortuny de fons no és el mateix que amb una paret en blanc. Tampoc les festes de la casa al carrer Muntaner no haurien estat iguals sense la filera de Buicks, Rolls o Mercedes aparcats a la porta. L’autèntic luxe exigeix solvència contrastada.

El seu exhibicionisme no tenia límits. La seva cobdícia, tampoc. Sortejà els viaranys del franquisme amb la despreocupació i la confiança que dóna el domini dels inframons i les clavegueres del poder. Ni l'affaire amb Carmen Broto no l'esquitxà més enllà d'afegir-hi un nou escàndol. Un més que ja no importava. En el cielo manda Dios y en la tierra los Muñoz. Que pixaven Channel. La llegenda creixia sense parar. Fins que va explotar.

La decadència i caiguda de l'imperi Ramonet no té res a envejar a la que va retratar Gibbon al seu clàssic sobre el final de l'Imperi Romà. Les mateixes traïcions i venjances, la mateixa ferum de sordidesa. Es passen comptes amb tants anys d'arrogància i èxits. Trenca amb tothom, la seva dona, les filles, el sogre i els germans. La justícia gairebé l'encalça i l'acorrala. Els embargaments s'acumulen i la liquidació de la Compañía Internacional de Seguros el posa perillosament a tir de la presó. Cal prendre un determini. I fuig. Senzillament, s'exilia.

L'estada de Ramonet a l'hotel Quellenhof, a Bad Ragaz, és un capítol formidable de la comèdia humana. Poetes i filòsofs, nobles i aristòcrates havien fet de Bad Ragaz un centre social de categoria mundial. Nietzche, Andersen, Mann o Rilke s'hi havien barrejat amb comtesses i princeses en els salons i les terrasses. Spyri hi va passar llargues temporades. Helenbad, l'exclusiva piscina dels hostes de l'Hotel, va ser batejada així en honor de S'Altesa Imperial la Gran Duquessa Hel·lena de Rússia. Cal imaginar-se el vell i decrèpit Muñoz Ramonet embastit en un barnús, entrant a les banyeres, com una imatge sortida directament dels monstres dels capritxos de Goya, mentre a fora l'esperaven la seva amant, les filles, els seus xofers i assistents i els 8 cotxes de luxe aparcats a la porta del Grand Hotel durant tots aquests anys, en una batalla de voltors i rapinyaires davant de l'espectacle de la mort imminent del gran sapastre.

L'home de totes les indecències tingué un moment de dignitat o potser s'estremí de pensar que podia caure en l'oblit més fosc i profund o encara va ser que senzillament pretengués passar comptes amb la seva família. Tant se val. El cert és que a l’últim segon va deixar escrit que cedia el seu Palau del Marquès d'Alella a la ciutat de Barcelona; i la seva col·lecció de miniatures, d'un valor incalculable, a la ciutat de Chur. Va ser a l'Hospital cantonal d'aquesta ciutat, la capital dels Grisons, on va morir. Va faltar temps perquè tot el seu patrimoni s'esfumés, talment una ventafocs tocades les dotze, en una escena houdiniana insuperablement organitzada.

Durant anys i anys Barcelona ha hagut de pledejar defensant el testament de Muñoz mentre el patrimoni de la família, de nou immers en les noves teranyines de l'especulació democràtica del boom de la construcció, tornava a reviure una època daurada. Milions i milions d'euros de patrimoni màgicament sortits del no res d'un home que al morir aparentment estava arruïnat.

I encara avui Barcelona es troba pledejant per aconseguir les restes de l'espoli del príncep dels espoliadors. Hi ha vergonyes infinites.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)