Surts al carrer. Autobusos, soroll, fum. Pots triar entre plaça Lesseps o Fontana. Un, el caos; l’altre, la brutícia organitzada. Esculls la brutícia.

Baixes a l’estació de plaça Catalunya. A fora, t´espera el resultat devastador d’una bomba atòmica plena de turistes, emigrants, carteristes i xantatgistes. Tires per la Rambla i els únics que parlen català són un parell de lloros, amb el cap desplomat i les potes tísiques, d’una de les tristes i decadents botigues d’animals. Et sembla passar per davant les parades de les floristes, però només veus T-Shirt abominables i només ensumes suors encara més abominables. Deu ser l’estalvi d’aigua.

Evites a l’últim moment que robin a una pobra parella d’estrangers, sabent que és inútil, que la bossa d’aquella Fräulein està condemnada i caurà un parell de travessies més enllà. Trenques pel carrer de l’Hospital. A la plaça de Sant Agustí, gent estesa, mantes, papers de diaris. Penses si no estàs vivint alguna novel•la dels anys vint sobre el Districte V. Però no, és 2008 perquè al passar pel Teatre Romea hi deuen fer, segur, alguna cosa del Bieito, perquè pels voltants encara hi ha xeringues i tota classe de merda. Trenques cap a la Casa de la Misericòrdia. Posem que són les 12 però a pesar que a les 9 el servei de Parcs i Jardins (un bonic nom per a una cosa que no existeix) ha netejat el recinte, ara ja és ple de deixalles per tot arreu, llaunes de begudes i burilles. L’infame paisatge que els estudiants bruts i mal educats de l´Escola Massana s’encarreguen de deixar cada dia com a mostra de la seva barbàrie i guarreria (i que em perdoni Mestre Fabra però guarro, així, en castellà, és la paraula).

Entres a la Biblioteca. Connectes l´ordinador a Internet i llegeixes que l’Ajuntament, a pesar que la majoria va votar-hi en contra, ha decidit talar 30 alzines del Tibidabo per fer-hi una muntanya russa. Lògic, raones, es tracta d´un govern de progrés, amb el suport dels ecologistes. Per què preocupar-nos de 30 alzines de res? Primer s’acaba amb elles i s’instal•la un muntanya russa esplèndida; després es continua talant tot el que se’ns posi al davant fins arrasar-ho tot, fer tres o quatre túnels i un parell d’autopistes; s’urbanitza i, alehop, la Catalunya optimista! I encara va i el Ple que hi vota en contra i l’alcalde ho fa igualment, perquè per alguna cosa és l’alcalde i militant d´un partit d´esquerres, democràtic i plural.

Plegues i te’n vas. T´adones que als estudiants bruts i mal educats de l´Escola Massana s’hi ha afegit una fauna que tornaria a portar a la tomba al doctor Jordi Rubió si aparegués uns segons per allà. Es menja i es pixa a tot arreu. Canvies la ruta i decideixes passar per davant del MACBA. Mal fet. La teva vida corre perill, entre skates, patins, tops manta amb els cordills a punt i els xiclets enganxats a les llambordes. No hi ha escapatòria, tems, però cal arribar al Metro. T’armes de valor, creues la plaça, passes pel costat del CCCB, plena d’exposicions amb les quals se subvenciona els artistes independents i creadors del Règim (majúscules, és “el Règim”, únic i indivisible) i, sense saber com, ets a la Rambla. Sa i estalvi. Un miracle.

Cal entrar al metro que viu ara un dels seus moments estel·lars, perquè plovisqueja (la qual cosa agreujarà la brutícia de tot arreu) i els sense sostre s’hi refugien com poden. En comptes una dotzena, al menys, fets pols, derrotats, ensorrats. Com tu. Arribes a la taquilla i un individu que tens al darrera se t’acosta i quan tu passes el control ell passa amb tu, enganxat, al darrere. Et gires i li dius que n’estàs fins els collons de tota la gent que es cola al Metro, que si ell no paga, paguem tots. T’envia a la merda. I tu calles, perquè creus que no fa falta, que ja hi vivim, que som a Barcelona.