No ha tingut massa sort l'espai liberal, a Catalunya. Ho repensava l'altre dia arran de l'emissió de la pel·lícula 14 d'abril, Macià contra Companys. Després d'un primer terç de segle dominat pels catalanistes conservadors de la Lliga, que davant del canibalisme de les esquerres van mantenir una estabilitat que sembla gairebé miraculosa, semblava que l'arribada de la República hauria d'haver estat el seu moment. Però tampoc aleshores no va arribar la seva hora.

En un país amb la seva pròpia existència en qüestió de debat permanent, les ideologies sovint tenen uns perfils difusos i ondulants. En el nostre país s'hi val tot i ens trobem amb combinacions estranyíssimes. També en els anys republicans costa a vegades de delimitar les famílies polítiques, però si algú representava el liberalisme polític era Acció Catalana.

Algun dia algú estudiarà què van representar els homes d'Acció Catalana, aquell aplec de patriotes que va acumular derrota electoral darrere derrota electoral. Dirigit durant la dictadura de Primo de Rivera per la troika de Bofill i Mates, Nicolau d'Olwer i Rovira i Virgili, la gent que va arribar a passar per aquest partit mareja només d'escriure els seus noms: Pompeu Fabra, Manuel Reventós, Ferran Soldevila, Amadeu Hurtado, Amadeu Vives, Josep Maria de Sagarra (als inicis), Carrasco i Formiguera, Carles Pi i Sunyer, Pau Romeva, Eugeni Xammar, Josep Maria Planes, Armand Obiols, Just Cabot, Rafael Tasis, etc, etc. Amb els seus estudis, els seus diaris, la seva cultura, els seus escrits, el seu discurs intel·lectual, van acabar construint un imaginari col·lectiu, el relat d'un país que es volia civilitzat i cosmopolita del que avui encara, fills del noucentisme com som, en vivim.

La catastròfica derrota del 12 d'abril de 1931, deixant-los sense cap regidor a Barcelona, va provocar que els millors catalans de la seva època -i no em sembla exagerar ni un mil·límetre- haguessin de participar en el debat polític des d'una posició desballestada i fracassada. Què hauria passat si el president Macià hagués escollit els homes d'Acció com els seus companys de viatge? Mai no ho sabrem, però el que sí que sabem és com va acabar tot.

La gran majoria dels liberals catalans, en el moment que el país es partia en dos, no va dubtar primer a donar suport al front d'Esquerres i, després, a emprendre el camí de l'exili.

Un d'aquests vells liberals va ser Just Cabot, crític, director de Mirador, col·laborador de La Nau i El Be Negre, ateneista, bibliòfil, traductor. Probablement, l'home que millor representa l'edat d'or del periodisme català, avui completament oblidat. Cabot, com Xammar, com Passarell, com Alavedra, com Joan Tomàs, com Joaquim Ventalló i com la majoria del 80% dels periodistes catalans que s'estima que van abandonar el país a la fi de la guerra del Desastre Nacional, ja no va tornar a escriure en llibertat -descomptant, és clar, els diaris d'exili-. Amb ells, el liberalisme intel·lectual i alhora humanista que representaven es va acabar. Ningú no ha tingut gens d’interès a reivindicar-los: els marxistes ja van ajudar els seus; i els franquistes, van tenir unes desenes d'anys per canviar l'imaginari que ells havien creat. Així es va perdre, potser per sempre, una determinada manera de veure el nostre país.

Enguany fa 50 anys que Just Cabot va morir a París. I un grup d'amics hem pensat recordar-ho el proper dilluns 7 de novembre, a l'Ateneu Barcelonès, llegint textos seus i escoltant algunes de les millors cançons del repertori català. Una bona manera de recordar els vells liberals. Tothom hi és convidat.