Davant del panorama present, jo cada vegada miro més al passat. No hi ha com refugiar-se entre pedres i arxius per construir una barricada intel·lectual a tant excés de tàctica i de política amb volada tan alta com la d’un pollastre a l’ast. Les palpitacions dels temps presents definitivament no em van bé pel cor.

Corria per la cantonada Rosselló / Pau Claris quan un amic em va demanar de trobar-nos a Consell de Cent / Roger de Llúria. Vaig anar baixant, travessant Mallorca i València. A Aragó vaig tombar a l’esquerra. A punt de creuar Claris, de sobte vaig ordenar-me a mi mateix: envia-li un email a la Montserrat Comas que t’expliqui com va ser possible que Víctor Balaguer convertís els noms dels carrers de Barcelona en els noms de la capital de Catalunya.

La Montserrat és la directora de la Biblioteca Víctor Balaguer, peça fonamental de la idea total de l’art del de Vilanova, manifestada en la creació d’un dels museus més bells del món, que és de visita obligada. Per Comas, Balaguer, volia crear físicament a la ciutat, un topos històrico-literari que es perpetués en el temps. Entusiasta de l’obra balagueriana, la Montserrat, en un text esplèndid que em va fer arribar, “Las calles de Barcelona: topografia de l’Eixample”, afirma que “A Víctor Balaguer li interessava, literalment, construir. En literatura: Jocs Florals; en història, premsa, Historia de Cataluña ... ; en política, ideari, liberalisme català, treballadors ... Però hi ha un parell d'iniciatives que pot construir realment, físicament: els carrers de 'Barcelona i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer”.

Aquest punt de vista és especialment interessant: Balaguer com a constructor. I en el cas dels carrers de la ciutat –avui no podem estendre’ns en d’altres consideracions- “decidint donar una interpretació precisa a un espai, dins un contínuum de construcció nacional/ ideològica perfectament planificat (...) A banda de la seva relació amb el concepte urbanístic de Cerdà, es troba al davant un munt d'espais als quals ha d'assignar uns noms. Tot d'un cop. Una possibilitat era posar-los amb certa aleatorietat o donar-hi un fil conductor ("el hilo de la historia ", que diu ell). Opta, com sabem, per aquesta segona possibilitat. I construeix una obra històricoliterària. Potser és el primer cas en què un text literari pren una forma física”. Fascinant.

Balaguer, i segueixo Comas, va agrupar en grans blocs les seves idees i els noms dels carrers:

• Orígens de la pàtria: Els noms dels comtes d'Urgell i Villena.
• Glòries populars i cíviques de la nacionalitat catalana i de les seves lliures institucions [sic]: Corts, Parlament, Diputació, Consell de Cent. Els seus magistrats: Claris, Tamarit, Casanovas, Fontanella. Glòries literàries: Ausiàs Març, Llull, Aribau, Montaner Pujades, Vilanova, Balmes, Ali-Bei, Viladomat. Glòries militars: Borrell, Pallàs; Roger de Flor, Entença, Rocafort, Villarroel. Glòries marítimes: Roger de Llúria, Conrad de Llanza, Bernat de Vilamarí.
• Glòries de la Catalunya moderna: Bruc, Girona i Tarragona; Manso; Wad-ras.
• Tributs dels catalans: Comerç, Marina i Indústria.

Hi havia, doncs, una idea perfectament planificada d’una idea de país. I va guanyar. Un triomf absolut que dóna als carrers de Barcelona l’èpica d’una capital. Al segle XIX, s’ho creien. Sovint em pregunto: vostès pensen que durant els anys de govern socialista haurien estat possibles tots aquests noms?