Al Tinell acaben d’inaugurar una exposició imprescindible per entendre per què encara hi som. Porta el nom d’INDIANES i el subtítol de: “Els orígens de la Barcelona industrial”. L’ha organitzat el Museu d’Història de Barcelona. No se l’haurien de perdre.

En aquest segle XXI comencem a saber algunes coses que fins ara no sabíem: comencem a saber que els segles XVI i XVII exhibeixen un múscul econòmic molt i molt allunyat de la “decadència” amb els que se’ls havia bandejat; comencem a saber que la guerra de Separació (que alguns en diuen dels Segadors) va estretament unida a la Guerra de Successió; i comencem a saber també que després de la desfeta de 1714 i de la ferotge repressió borbònica contra Catalunya, el país dessagnat, les llibertats abolides, la destrucció física de ciutats i símbols, ens salvem gràcies a una característica molt catalana que no ens van poder arrabassar: emprenent i treballant.

Per això és tan important l’exposició sobre les INDIANES, uns teixits de cotó estampats que van arribar a Europa procedents de l’Índia el segle XVIII, i que van canviar-ho tot. Començant pels gustos de les dames, que és per on sempre s’ha de començar, fins a la creació de grans fàbriques per tot el país (a Barcelona, concentrades al voltant de Sant Pere i del Raval) que seria la llavor que permetria fer arrelar, anys després, en un país que no tenia ni carbó, ni acer, ni cotó, la revolució industrial més exitosa d’entre els països del sud d’Europa.

Així vam viure un segle XVIII, exportant aiguardent als països del Nord d’Europa i important teles d’Orient per estampar-les i exportar-les a Amèrica. Catalunya s’encaixava en les grans rutes del comerç internacional. Fa vertigen seguir les rutes dels comerciants catalans del XVIII, des de la nostra perspectiva de còmodes oficinistes globals perquè ens pensem que connectant-nos a internet ja som part del món.

Com vam salvar-nos de la desfeta de 1714? Treballant. Després arribaria la Renaixença, i l’apassionant història de veure com triomfava, i es convertia en hegemònic, el moviment catalanista.

Un jove i abrandat Prat de la Riba escrivia a La Veu el 1901: “Ens morim de ganes de véurela [Barcelona] convertida en ciutat hermosa, neta, sanejada, [...], centre d'art i de cultura de tot aquest Migdia d'Europa, que avuy només la considera per sa grandesa material y sa potencia industrial y mercantil.”V a ser aleshores quan vam adonar-nos que ens calia també salvar l’ànima.