“L’argument d’aquest llibre és que el sistema polític internacional ha entrat efectivament en un període de perillosa inestabilitat i canvis profunds. Al llarg dels últims trenta anys totes les primeres potències mundials han abraçat la “globalització” —un sistema econòmic que prometia elevar els nivells de vida arreu del món i que va crear interessos comuns entre les nacions més poderoses de la terra. En el període posterior a la Guerra Freda, Amèrica era evidentment el poder global dominant, la qual cosa ajudava a l’estabilitat del sistema internacional en desencoratjar amenaces d’altres països. Però la crisi econòmica que va colpejar el món l’any 2008 ha canviat la lògica de les relacions internacionals. Ha deixat de ser obvi que la globalització beneficiï a totes les principals potències mundials. Ja no és clar que els Estats Units no tinguin rivals internacionals seriosos. I és cada vegada més evident que el món s’enfronta a un conjunt de problemes autènticament globals —com el canvi climàtic i la proliferació nuclear— que estan causant rivalitat i divisió entre els països. Després d’un llarg període de cooperació internacional, la competència i la rivalitat tornen al sistema internacional. Un món en què tothom hi guanya està deixant pas a un món de suma zero”.

La cita és llarga, però clau per entendre un llibre que, segons Valentí Puig, es troba “exactament a l’alçada dels temps”, Un món de suma zero, de Gideon Rachman, premi periodístic de la Fundació Catalunya Oberta d’enguany i que es presentarà també dimarts, vinent en el marc dels actes de la concessió del premi.

He tingut la satisfacció d’editar-lo, en una excel·lent traducció de Jordi de la Torre, que juraria que ha gaudit de valent amb el que ell en diu “les anècdotes impagables de la sala de màquines de la política internacional” amb les que Rachman s’entreté sovint per a explicar-nos el perquè de tot plegat, això és, el desplaçament del centre de gravetat del món cap a Orient.

Rachman contraposa l’ansietat d’Occident a la confiança d’Orient; l’estabilitat i l’optimisme dels darrers anys del segle passat, dominats per la potència americana, a la incertesa dels nous temps, amb el poder mundial fragmentat, sense equilibris internacionals obvis i amb una crisi econòmica mundial que no pot fer més sinó “amargar” la política internacional. L’era dels bons sentiments amb l’apogeu de la globalització se n’ha anat per sempre: ja no és un món de guanyar-guanyar, sinó un món on un guanya i un altre perd, un món suma zero.

El principi de la fi d’Occident té una data: setembre de 2008, el dia en què va fer fallida Lehman Brothers i va precipitar-se l’actual crisi econòmica. Amb l’economia occidental col·lapsada, van col·lapsar-se també els principis que havien dominat el món lliure des del final de la Segona Guerra Mundial. Deia Montserrat Roig que ella era filla de la generació “forçada pel franquisme”. Probablement, els nostres fills ho siguin de la generació forçada per la crisi econòmica de 2008.

Amb una prosa periodística àgil i rica en observacions, Rachman esquiva l’assaig academicista i opta per un retrat impressionista i lúcid, sòlidament contrastat, implacable en el seu desenvolupament. “El somni europeu ha mort”, certificava Rachman en la seva columna del Financial Times de 17 de maig de l’any passat (tal com Charles Grant havia afirmat: “Avui, en la majoria dels grans problemes que afecten el món, la UE és irrellevant”). Disposem-nos doncs a contemplar el nou ordre i a llegir algú que ha sabut escoltar les noves palpitacions del temps.