Menystenir el català a l’escola, entre d’altres motius, ens aboca on som ara: a una pèrdua creixent alarmant de la utilització de la llengua catalana entre els nostres infants i joves. Cal una aposta ferma per la llengua des dels centres docents per tal d’aconseguir tornar-li a donar l’impuls que tenia. Amb professors que la parlen i l’escriuen malament i que la canvien a la més mínima, no anem enlloc; cal donar exemple i aconseguir que el català també sigui una llengua que enganxi, una llengua que es vegi útil i necessària.

Potser cal recordar que qui va reivindicar la immersió van ser els pares castellanoparlants que perseguien una igualtat d’oportunitats per als seus fills; ja que els catalanoparlants tenien el coneixement de dues llengües i, en canvi, els seus fills només una. A més, cal tenir en compte que com més llengües es coneixen més fàcil és adquirir-ne de noves, sobretot si són de la mateixa família.

Desgraciadament, però, la immersió lingüística s’ha deixat a mans dels docents i cadascú ha fet el que ha volgut o el que ha pogut perquè ningú ha vetllat perquè l’èxit continués. Es pot demanar la complicitat dels equips directius per intentar revertir la situació, evidentment, però en últim terme cal algú extern i que representi el Departament d’Educació o el Govern que hi estigui a sobre. Ens la creiem o no la proposta? Volem o no volem que el català prosperi i tiri endavant? ¿Vetllem per una societat realment integradora i cohesionada com la que la immersió persegueix o tot és paper mullat i ens és igual quina sigui la realitat del nostre dia a dia? I no s’hi val a permetre que des del govern de l’Estat vulguin prendre-hi partit, perquè l’evidència del retrocés inquietant de la llengua a favor del castellà ha de fer callar totes les boques, i si no que facin els estudis sociolingüístics que vulguin. Tot i que no cal donar explicacions per defensar la nostra llengua a casa nostra.

Avançant en el tema, per la qüestió d’aconseguir que el personal docent pugui exercir d’exemple, deu ser que ara es reclamarà el C2 (per això, espero, i per recuperar-ne el prestigi; si no s’utilitza i s’exigeix —més enllà de l’àmbit docent—, hi ha qui no li troba el sentit de saber-la perquè pot viure plenament sense), però potser ja hi ha generacions perdudes pel camí perquè abans no s’ha actuat com calia. En qualsevol cas, cal tenir en compte que això tampoc és garantia que les classes es facin de manera efectiva en català ni que l’ús del català sigui generalitzat dins del centre i, en darrer terme, que l’ús que se’n faci sigui correcte. Cal, com deia abans, agents externs —l’inspector o la inspectora de cada escola, serien unes bones propostes— que se’n preocupin i actuïn amb conseqüència. Castigar no és mai un bon recurs, però demanar cursos de formació permanent i continuada, potser sí.

Qui s’ho cregui —però tornem a la situació de sempre, no ens movem massa de lloc: els convençuts segurament ja ho fan com pertoca!— cal que parli sempre i amb tothom en català i que intenti que els altres docents facin el mateix. Canviar de llengua no afavoreix l’alumnat que no la sap parlar del tot bé perquè el fa menys hàbil i menys apte a l’hora de fer-la servir i, per tant, no li confereix una igualtat d’opcions (ara em refereixo sobretot en l’àmbit laboral, allò que reivindicaven aquells pares castellanoparlants, però també en el cas de l’èxit escolar, que és el que hi ha en primer terme). Per tant, és absurd fer de docent i canviar a la primera de canvi de llengua per facilitar la comprensió (un cas a part serien els alumnes estrangers acabats d’arribar).

Amb tot, per continuar servint d’exemple, no és que no s’hagi de canviar de llengua davant dels alumnes, és que tampoc s’ha de fer en cap altre cas dins del recinte educatiu (de fet, tampoc fora): altres professors; personal de consergeria, secretaria o neteja; etc. I s’ha de requerir, també, és clar, a tots els altres professionals del centre o que hi vinguin, especialment si ho fan per adreçar-se als alumnes: personal sanitari, policies, animadors infantils, personal del menjador, etc. Si ja es té clar i s’actua adientment, cal fer que els altres també se n’adonin. I, igual que en els altres casos, és important comptar amb el suport de l’equip directiu, però cal consignes i seguiment de les consignes des de més amunt.

Com que és evident que estem perdent la llengua (i si no també), bé l’hem de poder defensar amb dents i ungles sense cap tipus de problemes. O som valents i defensem la nostra identitat —més enllà de si ens poden considerar maleducats (per aquella educació mal entesa en l’àmbit lingüístic que tenen adquirida els catalans però no els castellans) o dels problemes que ens puguin sobrevenir (i amb això vull fer referència a famílies que no s’adonin de les oportunitats que ofereix el català o a postures intransigents en relació amb l’ús del català per part de determinats partits polítics o del Govern de l’Estat davant de les quals el nostre, de Govern, ha de ser capaç de plantar-los cara, per exemple)— o la perdrem i desapareixerem com a poble. Aquest és l’horitzó que perseguim? De ben segur que no, o això cal esperar —que en tot cas les diatribes en vinguin de fora, no de dins—, doncs posem-nos-hi bé per capgirar allò que, si més no, tenim a l’abast. L’1 d’Octubre ens vam demostrar que som més poderosos que no ens pensem. Trepitgem fort. Som-hi!

Agnès Toda i Bonet (Reus,1977). Filòloga catalana @AgnesToda

(La imatge que il·lustra aquest escrit és obra del dibuixant Joan Turu per a una campanya de la plataforma Som Escola)