Sovint ens demanem per fets del nostre passat com a poble. Fets de la nostra història que ens han estat negats, falsejats, discutits, menyspreats o, simplement, amagats. Tanmateix, són fets sense els quals no ens reconeixem. Com bé deia Raimon "qui perd els orígens, perd la identitat". I, d'això es tracta, de fer-nos perdre la identitat per tal assimilar-nos a una altra cultura, la de la potència estrangera que, de fa més de tres-cents anys ocupa militarment el nostre país i ens subjuga culturalment, econòmicament i nacional. I això ho ha fet i ho fa de moltes maneres. Una d'elles, que els ha reportat successos ben notables, ha estat l'aplicació sistemàtica de la coneguda estratègia juliana "divide et impera". En aquest aspecte, els espanyols en són uns mestres. Han provat de fer-ho amb el nostre poble d'ençà el segle XV i, tot i que no se n'han reeixit del tot, no els podrem pas negar que n'han vingut fent camí.

El principal senyal, junt amb la llengua catalana, que millor simbolitza la nostra existència com a nació, on reconeixem el nostre passat i amb el qual ens identifiquem com a poble, és la senyera. No cal que us diga que la seua història, també en aquest cas, l'ocupant i els seus col·laboradors ens l'han negada. Li han "trobat" els orígens i "propietaris" que millor els ha convingut en cada moment (ja sabeu, que si és aragonesa i no catalana...) o, l'han prostituïda amb afegitons ahistòrics amb l'únic propòsit de cercar elements diferenciadors (d'això prou que en sabem els valencians).

Doncs bé, el nostre poble ha de saber que la nostra senyera és la bandera més antiga d'Europa. Si més no, l'original de tela que s'hi conserva (1). I aquesta bandera és el Penó de la Conquesta de la ciutat de València, el "senyal" del Rei en Jaume el Conqueridor, de bon record. La senyera victoriosa amb què el 28 de setembre de 1238, vespra de Sant Miquel, el cabdill Zaiyan, senyor de la ciutat, feu hissar dalt la torre d'Alí Bufat de la porta de Bab al-Sakhar (on hi ha ara l'edifici del Temple) en senyal de rendició a les tropes del nostre rei: "E nos fom en la rambla, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta".

Com bé va escriure Manuel Sanchis Guarner (2) i tota la historiografia rigorosa valenciana i, per tant, no sotmesa als paranys i paranoies de l'espanyolisme pseudocientífic (tant se val si aquest és aragonés, "particularista" valencià o imperial castellà): "per fer pública la capitulació, hissaren els moros valencians el 28 de setembre la senyera reial amb les quatre barrres catalanes...".
Aquesta joia vexil·lològica, aquest símbol que ens recorda el nostre passat i ens convoca en el present, es conserva en una de les sales de l'Arxiu Municipal de la ciutat de València. Per als valencians nacionalment conscients, és un orgull custodiar el senyal més antic de la nostra nació.

(1) La stoffa delle nazioni (Bruno Cianci, 2019)
(2) La Ciutat de València. Síntesi d'Història i de Geografia urbana (Manuel Sanchis Guarner, 1972)

Rafel Sancho (Alaquàs, l'Hota Sud)