El nostre pare era en Joan Josep Ferrer i Grau, nascut a Barcelona el 2 d’agost de 1920. Durant la Guerra Civil va ser soldat d'infanteria i va prendre part en els combats del Cap de Pont de Balaguer, lluitant contra el feixisme.

Gràcies a les gestions de Jaume Martínez Vendrell, retornat de l'exili francès el setembre de 1939 amb la missió de posar en marxa el primer nucli resistent contra els ocupants, es van establir contactes amb joves del Bloc Escolar Nacionalista (BEN) i de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). D’aquestes converses en va sorgir el contacte amb el meu pare.

D’aquesta manera, l’any 1943 s'incorpora a la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya (FNC).  Casa nostra, situada al carrer de la Riera Alta número 6 de Barcelona, la casa on vivia sol—, ja que havia quedat orfe—, esdevingué un quarter general del FNC. Allà es van imprimir els primers manifestos del FNC, el primer número de la revista Per Catalunya, portaveu de l’organització, i també s’hi van preparar moltes altres accions. . Els veïns veien com joves pujaven i baixaven aquelles escales amb motxilles carregades.

De professió sastre, tenia el taller a casa, d'aquí ve nom en clau “el sastre” amb el que es coneix al pare dins la secció militar del FNC, era la situació perfecta, a ningú el sorprèn que altes hores de la matinada les màquines de cosir funcionessin, aquest soroll amaga el soroll de la impremta.

La seva vinculació al moviment escolta català i la seva passió per l'escalada fa que fos la persona idònia per penjar banderes catalanes de grans dimensions que ell mateix cosia a les nits al taller de casa nostra. Cal recordar que fins a l'any 1975 la bandera era prohibida i el seu ús castigat. Durant els darrers anys de la Segona Guerra Mundial, a la capital catalana se'n van penjar, entre altres llocs, al cable del transbordador del port de Barcelona i al temple de la Sagrada Família.

Us imagineu dur a terme aquestes accions quan Franco, Hitler i Mussolini eren vius, i mitja Europa era ocupada per aquests règims feixistes? Fa por només de pensar què els podia passar a aquells que no es rendien.

L'any 1945 Hitler es va suïcidar i Mussolini va ser executat i penjat cap per avall; però Franco continuava al poder. Els torturadors franquistes, els germans Creix, van detenir el meu pare i gairebé tots els components de la Secció Militar del FNC, acarnissant-se especialment amb ell, fins al punt que va intentar suïcidar-se. Fou condemnat a quinze anys de presó, i va poder eludir la pena de mort gràcies a les pressions internacionals dels governs britànic i francès. Al cap d'uns anys, va recuperar la llibertat.

Pocs anys més tard, vam néixer els seus quatre fills: Mònica, Lluís, Glòria i Jordi, gaudint d’un pare molt proper i molt present a la nostra infantesa, compromès amb la causa i la llengua catalana.

Franco encara era viu, i el català estava prohibit i perseguit (recordem-ho), el pare, després de llargues jornades laborals, sempre treia temps per seure amb els meus germans més grans, la Mònica i en Lluís, per donar classes de gramàtica, sintaxi i dictats… val a dir que a casa només entraven llibres, còmics i revistes en català com el Cavall fort, Tretzevents, en Jan i Trencapins. Els únics llibres escrits en castellà eren els llibres de l’escola.

El nostre pare ens va saber transmetre molt bé aquests valors i l’estimació per Catalunya, fins a la seva mort, l'any 2000 a Barcelona, al seu pis de Ciutat Vella.

Tot i l’explicat, avui continua sent un gran desconegut. Cap representant dels diferents governs autonòmics no l’ha recordat: cap placa, ni cap carrer honora la seva memòria, ni el seu sacrifici; ni el d’ell, ni el de tants altres patriotes catalans que, quan no hi havia res, ho van donar tot al servei del país.

Precisament per aquest motiu, la Fundació Reeixida, que sí que treballa per preservar la memòria, ens ha convidat a commemorar que el dissabte 18 d'abril de fa vuitanta anys (1946), a la masia de l’activista cultural Esteve Albert i Corp, a Dosrius, es va celebrar la reunió política clandestina de més envergadura dels primers set anys de franquisme a Catalunya. Aquell Dijous Sant, una quarantena d’independentistes, protegits per escamots armats, protagonitzen la primera Conferència General del Front Nacional de Catalunya. Un dels punts aprovats en aquella reunió fou atemptar contra Franco en una de les seves visites a Barcelona.

Al cap de pocs mesos d’aquella trobada, gairebé tots els assistents eren entre reixes. No van poder dur a terme el que s'havia acordat, però la seva determinació de no rendir-se es va mantenir fins als darrers dies de la seva vida.

Malauradament, fins no fa gaire, en documentals, pel·lícules, sèries o llibres sobre la lluita contra el franquisme, sovint no es feia cap menció dels independentistes catalans. Ara, gràcies a la tasca de la Fundació Reeixida —amb activitats com la de dissabte a Dosrius o amb les senyalitzacions que s’instal·laran pel pont del Primer de Maig, dedicades a les Rutes de la llibertat, per on els patriotes catalans ajudaven a escapar persones del nazisme—, s'està aconseguint que televisions, ràdios i diaris comencin a fer visible també el paper que van jugar els nostres estimats.

La imatge correspon a la bandera que el meu pare va cosir i penjar, amb altres activistes, l’Onze de Setembre de 1944 al transbordador aeri del port de Barcelona.

 Glòria Ferrer Rosich (Barcelona, 1964).