La Sibil·la té l’olor del Nadal. Sobre tot, del Nadal mallorquí de sempre. A la Seu encara es conserva l’horari tradicional de les “matines” de Nadal: entorn de la mitja nit. Aquest era el costum: en sonar les campanes de l’església, les famílies es dirigien al temple per assistir al cant de matines, l’hora litúrgica pensada per a la pregària de la nit. En llatí, sense que s’entengués res de res, sols el cantussol dels capellans, monòton, pla, però molt nostrat a força de sentir-lo. Els nens, ens adormíem irremeiablement al cap d’una estona de seure als bancs durs de la parròquia. En un moment donat, l’àvia –solia ser sempre l’àvia- ens deixondia i ens deia: ara començarà la sibil·la! Era un moment màgic de la nostra infantesa. I començàvem a endinsar-nos en la bellesa de la tradició que es feia sentir vius, mallorquins, membres d’un col·lectiu que s’ajeia en la platja dels segles... Encara avui, després de tants anys, quan les coses han canviat tant i ja gairebé res és com fou, en el moment únic en que l’orgue inicia el seu acompanyament de la petita processó que fa la sibil·la fins a saludar el bisbe i dirigir-se desprès a la trona per iniciar el seu cant, suposa un calfred difícil d’explicar. La tonada ens arriba a les entreteles del cor, allà ben endins, on les coses conserven el seu ressò excepcional i ens conviden a viure. És un moment màgic. Per què? No sabria dir-ho massa bé. Ho és i prou. Ni la lletra és gaire encoratjadora per a unes orelles del segle actual (“els peixos pegaran grans crits... tot cremarà...”) ni la música és excepcionalment interessant. Però... el càntic de la sibil·la ens permet una volta en l’any, en el si de la celebració litúrgica, retrobar-nos amb les arrels. I des d’elles, submergir-nos en el desig de viure el present per preservar el futur.

Però què és la Sibil·la.

Les sibil·les eren en l’antiguitat dones que a recés d’un temple o d’un lloc important de culte, en nom del déu de torn, oferien oracles profètics als interessats. Sota la influència del cristianisme, esdevingueren profecies sobre el Judici Final o sobre la vinguda del Crist. Segons el parer dels entesos, es començà a cantar a l’Edat Mitja com el responsori d’una de les lectures de l’ofici nocturn de matines, per incidir en el tema del Judici Final. A Mallorca arribà amb el rei en Jaume (1229) i des de molt prest després de la conquesta es cantava en les esglésies de tota la illa la nit de Nadal. Ho solia cantar un canonge –a la Seu- o un nin –a les parròquies. Des de ja fa un grapat d’anys la sol interpretar una al·lota amb bona veu.

El Concili de Trento en prohibí l’execució per considerar-ho un afegitó poc litúrgic, impropi de la festa del naixement de Jesús. Però, misteriosament, a Mallorca, tal vegada per ser una illa, per tant, “aïllada” del conjunt, la prohibició no tingué cap efecte i es continuà cantant fins esdevenir una senya d’identitat reconeguda per la UNESCO com a patrimoni cultural intangible. I s’ha preservat fins al dia d’avui, amb gran plaer i satisfacció del tots els mallorquins. Una cosa semblant passà a l’Alguer, on es mantingué el costum de cantar la sibil·la a la nit de Nadal i fa alguns anys es constata una recuperació a molts indrets dels països catalans i de València. Cosa ben interesant per cert i a ser tinguda en compte per afavorir-la.

La sibil·la mallorquina, que és la que jo conec, porta una espasa desenfundada a les mans. Amb ella tallava el fil que aguantava un rosari de coques que en caure eren aglapides per la gent que es situava sota la trona. Avui aquest costum ja no existeix, en resta l’espasa portada per la persona que interpreta el cant. I que li aporta una especial solemnitat.

Crec que sense la sibil·la a Mallorca no acabaria de ser Nadal, sobre tot en un temps en que les tradicions moren o el que es pitjor són substituïdes per altres costums foranes, pròpies de la península o del centre de l’Imperi, que colonitza sense pietat els seus dominis. Per a nosaltres i per tots aquells que en poden gaudir una vegada recuperada és una sort. Ens agermana amb la nostra gent, ens revifa l’amor a la vida rebuda com el do més preuat i ens recorda que som una anella en la llarguíssima cadena que des de la infantesa de la humanitat ens porta a l’univers de la intel·ligència artificial. En resum, la joia que de l’avior fa més bell el nostre front.

Teodor Suau i Puig (Palma, 1947). Canonge Emèrit de la Seu de Mallorca.