En algunes ciutats- Girona, Banyoles i altres- hi hem vist pancartes on la vila és declarada "Ciutat mediterrània": una obvietat més aviat discutible, perquè Girona, que sàpiga, no es troba, per exemple, a l'Àsia Central. Com a concepte comercial, allò "mediterrani", alhora que ven, és una manera excel·lent de diluir la catalanitat i, no cal dir-ho, l'espai dels Països Catalans. Com més mediterranis, més espanyols, menys catalans.

Una votació popular celebrada l'any 1979, va declarar l'Escudella i carn d'olla com el plat més representatiu de Catalunya. Posteriorment, una enquesta similar celebrada al Berguedà, va considerar les Patates emmascarades (patates amb botifarra negra) com a plat més característic de la comarca, seguit de prop pel Blat de moro escairat. I podríem anar seguint: no solament la cuina tradicional de Catalunya, sinó també de la resta de països mediterranis- és impensable sense els productes d'Amèrica. Això és la cuina mediterrània: una cuina oberta, plural, barrejada, i en la qual els productes d'Amèrica hi crearen un fort impacte: segurament, l'ingredient més típic de les diverses cuines mediterrànies és el tomàquet. Prefereixo parlar de cuina- o millor, cuines-, més que no pas de "dieta", tot i que aquest és el terme de moda. I, com totes les modes, comporta exageracions, mitges veritats i elements positius.

L'aspecte positiu hauria de consistir a menjar el que sempre hem menjat, sense abusar de res: la cuina tradicional dels Països Catalans, en aquest sentit, és un exemple de "dieta mediterrània". Plats com els Fideus a la cassola o la Paella valenciana, on es barregen arròs, llegums, verdures i la carn hi és emprada com a condiment, més que com a aliment, en són un exemple. O bé una escalivada, una esqueixada, uns cigrons estofats, una sopa de peix, un bacallà a la llauna, un suquet: menjar el que es menja, -una mica de tot, i de tot no massa- és la millor dieta- i la millor cuina- que podem fer.

Tot això dit, és cert, per tant, que hi ha unes cuines mediterrànies. Tant com que l'anomenada "dieta mediterrània" és un invent- d'origen nord-americà, per més senyes; amb data precisa i nom, anys 1952, Ancel Keys- basat en mitges veritats, falsedats i manipulacions de tota mena. No obstant això, l'invent ha fet fortuna. És difícil convèncer la gent d'aquestes manipulacions, com és difícil de fer entendre que una masia o un edifici antic no ha de mostrar la suposada pedra original, sinó que ha d'ésser arrebossat i pintat. Així doncs, en l'afer d'aquesta "dieta fantasma" (com l'ha definit el periodista científic Josep Català), hi participen tota mena d'interessos: multinacionals de l'alimentació (que tenen registrat el concepte com a marca, "Dieta Mediterránea S.A."- a Barcelona, i en espanyol) dietistes poc rigorosos, i tota mena de xarlatans gastronòmics, que fins i tot gosen escriure'n llibres (sense ser nutreòlegs) i el que és més greu (ja que ho paguem amb els nostres diners), l'administració catalana.

Si analitzem qualsevol publicació sobre la miraculosa "dieta mediterrània", ens adonarem que només contenen obvietats- com el fet que mengem arròs, cereals o llegums, cosa que ja sabíem- i, el que és més perillós, una "medicalització" de la cuina. Ja no es tracta que l'oli d'oliva sigui bo, sinó que, excepte els peus plans o la calvície, ho curi tot.

Jaume Fàbrega i Colom (Vilavenut, 1948). Escriptor, consultor i crític gastronòmic. Autor del blog Bona vida. @JaumeFabrega