Aitor Carrera: 'Què ens cal saber de l’occità i la Vall d’Aran?'
«Llengua aranesa», diuen? La llengua d’Aran és l’occità, en versió gascona. Les seues varietats locals –anomenades espontàniament «aranès»– s’adscriuen a un idioma utilitzat secularment a Bordeus, Llemotges, Tolosa o Marsella, on avui són ben visibles –i sobretot audibles– els estralls d’un jacobinisme que va reeixir al segle XX. Juli Ronjat, en la primera meitat d’aquest període, encara xifrava els occitanoparlants en deu milions de persones.
Aran es va vincular voluntàriament a la Corona Catalanoaragonesa durant l’edat mitjana. Però aquesta vall és al nord de l’Eix Pirinenc, i l’aranès i la seua riquesa només poden explicar-se si ometem el límit estatal. Si a la comarca anar-se’n a la quinta forca és «anar-se’n tà Nerac», si Joan Coromines repetia que «l’aranès no és uniforme», hi ha pobles de la Vall d’Aran que –més enllà del trist element unificador d’una interferència ibèrica cada cop més patent– parlen un gascó més proper al de poblacions de l’Estat francès que no pas al d’altres localitats de la mateixa comarca. Al Petit atles lingüístic de la Vall d’Aran n’hi ha centenars d’evidències ben manifestes.
L’occità és oficial a la Vall d’Aran d’ençà de 1990, i fins i tot és objecte d’una oficialitat modulada en el conjunt del Principat d’ençà del cèlebre Estatut de 2006, que tantes emocions ens ha fet viure. I, tanmateix, avui és una llengua que usen menys del 20% dels aranesos (i encara en un nombre limitat de situacions diàries). Vet aquí, doncs, un exemple que l’oficialització (ben mirat, la llengua no hi és oficial, sinó cooficial o directament subcooficial), tot i que sigui necessària en societats com la nostra, no implica automàticament la normalització social d’una varietat lingüística, per a la qual cal prendre en consideració molts altres factors i iniciatives. Com hem arribat fins aquí? Què caldria fer per modificar la situació actual? Preguntes d’aquesta mena potser necessitarien respostes més elaborades.
Aitor Carrera i Baiget (Balaguer, 1976). Doctor en Filologia Catalana i professor de lingüística occitana i de dialectologia a la Universitat de Lleida, on dirigeix la Càtedra d’Estudis Occitans. És autor d’un centenar prou llarg de publicacions lingüístiques, entre les quals s’hi compten la primera gramàtica moderna de l’aranès (Gramatica aranesa, Pagès, 2007) o el Petit atles lingüístic de la Vall d’Aran (Sidillà, 2023). És membre del consell lingüístic del Congrès Permanent de la Lenga Occitana, organisme de regulació de l’occità, i del consell d’administració de l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans.