La repressió política envers Catalunya és un fenomen sistèmic de l’Estat Espanyol, fruit d’una concepció militar de que el vençut no té cap dret. Així, en una manifestació el 2005, Torrente Ballester cridava als ciutadans de Salamanca a oposar-se al retorn dels papers espoliats el 1939 a Catalunya dient “Defender lo que es vuestro por derecho de conquista.”

Aquest concepte inclou que l’Estat se sent vencedor de Catalunya, i per això vol imposar la seva llei i la submissió, considerant tot senyal de resistència o de tan sols reafirmació de la catalanitat com un acte d’atac a les lleis espanyoles  i de sedició contra l’Estat.

El franquisme es va prendre seriosament aquest dret de conquesta feta el 1939. Una de les conseqüències de la repressió franquista, que hem de considerar d’autèntic genocidi, que encara avui es mira d’amagar i amb això assegurar la impunitat d’aquest crim.

Encara avui es nega l’abast d’aquesta repressió quan el govern de l’Estat  es resisteix a restituir a la Generalitat la Comissaria de Via Laietana, que no té cap ús des que es va construir el complex  de la Verneda.

Això ens demostra la importància que té per a la memòria col·lectiva,  identificar aquest centre del terror de Via Laietana 43, com a punt neuràlgic de la repressió policial feta a tot Catalunya. El centre d’on es dirigia i es planificava aquesta repressió per part de la brigada políticosocial.

Tot just acabada la guerra, es van establir tota una xarxa de centres de detenció i camps de concentració a tot el país.

A Barcelona, tota la ciutat era una presó. A més de la Model, que va encabir milers de reclusos fins al límit de la seva capacitat, i la presó de dones de la Trinitat, es van establir diversos centres al Pavelló de les Missions de Montjuïc, la Fàbrica del Cànem del Poblenou, i els camps de concentració de Sant Joan i de Sant Jordi a Horta. També es destinaren a presons el convent de Sant Elies, que havia estat arranjada per la Generalitat com ma presó annexa a la Model, i altres centres que tenia el Servei d’Informació Militar (SIM) de la República com ara la finca de la Tamarita., A això hi hem de sumar la presó militar del castell de Montjuïc.

A la resta de Catalunya, començant per Lleida, que va ser  ocupada l’abril del 1938, es va destinar la Seu Vella com a camp de concentració, i el Seminari Vell, la fàbrica Vilalta i la Presó Provincial.

Una altra sèrie de camps es van establir per anar concentrant els presoners, a mesura que avançava l’ofensiva contra Catalunya; a Mollerussa, al Ciment i a l’antiga Universitat de Cervera, al convent de Sant Agustí d’Igualada i al convent del Carme de Manresa. Aquests centres van ser transitoris.

A Tarragona continuà essent presó el castell de Pilats, que el conseller de Justícia Pere Bosch i Gimpera n’havia ordenat el trasllat a un convent, per ser un element arqueològic destacable i que no oferia condicions per als reclusos, però seguí com a presó provincial. També el convent de les Oblates era la presó de dones, i hi havia centre de detenció al convent de les Carmelites i a l’edifici dels Germans de la Doctrina Cristiana.

A Reus el camp era a la caserna de cavalleria que servia de centre de classificació i des d’on es traslladaven els presos a altres destins.

A Girona el Seminari era la presó principal amb el castell de Sant Julià de Ramis.

Completaven el sistema repressiu els centres fronterers de Figueres, amb el magatzem de la Carbonera i després el castell de sant Ferran, i Puigcerdà i la Seu d’Urgell com a punts d’entrada de la frontera on els presos eren classificats.

A això hi hem d’afegir presons locals com ara les de Mataró, Vic, Manresa o Tremp.

Tots aquests indrets repartits pel país són la topografia del terror, que no està present com ho hauria d’estar als carrers de les nostres ciutats. Haurien d’estar convenientment senyalitzats, recordant què van ser i les persones que hi varen patir violència.

Això hauria de ser una normalitat com ho és a Alemanya, i no ho és. Aquesta mancança és una mostra de la anormalitat de la transició que ha tendit a amagar la repressió política del franquisme i dels anys posteriors. Una mostra n’és la resistència de l’Estat a restituir Via Laietana per a ser transformat en un centre de memòria d’interpretació de la tortura i la repressió política, ja que posa en evidència el manteniment del terror i les tortures fins als darrers anys. El reportatge de TV3 El cau de la bèstia i les persones que van donar el seu testimoni en són la prova.

És la manera d’actuar de l’Estat contra tot el que considera que el posa en qüestió, que té com a objectiu central els qui lluiten a Catalunya, Galícia o Euskadi pel dret d’aquests pobles a l’autodeterminació. Avui, com ho van ser a la immediata postguerra amb els consells de Guerra, els tribunals han esdevingut una eina activa de repressió. Si el Palau de Justícia de Barcelona va ser un dels llocs de repressió i, per tant, un dels llocs de la topografia del terror, per ser el lloc on es celebraven els consells de Guerra, ara ha esdevingut de nou lloc de terror amb els judicis de repressió que s’hi celebren.

Cal que el nostre govern i les administracions senyalitzin aquests espais de la topografia del terror, per tal de tenir present la memòria d’aquests fets que una democràcia mai pot oblidar; La vulneració dels drets més essencials com la llibertat d’expressió que comporta el dret d’associació i manifestació.

Un poble com el nostre, que està sotmès de manera constant a la repressió política de l’Estat, no té futur sense memòria.

 Josep Cruanyes i Tor (El Masnou, 1952). Advocat i historiador @pep_cruanyes