Hi ha prou motius d’ençà fa temps, però ara és un moment ben oportú. El poeta i mossèn Bartomeu Barceló va ser dels qui es varen mantenir sempre fidels al servei del seu poble i, tal com signava els articles, va exercir de Català de Mallorca des del seu naixement, l’any 1888 a Felanitx, fins a la seva mort, l’any 1973 a Barcelona. Amb Ramon Llull a una mà, com a senyera per defensar la llengua i la cultura, i amb Vicenç de Paül a l’altra, com a referent de la lluita social pels desvalguts, dedicà la vida a la nació catalana i a l’atenció dels més necessitats. Per circumstàncies no desitjades va ser un nòmada permanent (en paraules seves: «un ocellet boscà»), i va sojornar a més de 25 indrets al llarg dels vuitanta-quatre anys de vida. Predicador compromès en defensa dels drets de les persones i dels pobles, omplia els temples on era requerit i encoratjava la gent amb una oratòria valenta i esperançadora. Arreu, per on passava, congriava amistats. Mestre en Gai Saber en diversos Jocs Florals, va escampar una prolífica obra poètica per nombroses publicacions dels dos vessants del Pirineu (La Nostra Terra, Felanitx, Sóller, La Croix, L’Independent, Tramontane, Pireneus, Nosaltres Sols, Lo Gai Saber, Honda, La Veu de l’Empordà, Alba, Vallespir, Occitània, Correu de Mallorca...).

Ara hi ha una efemèride que reclama ser evocada: el centenari del sermó que Bartomeu Barceló va fer dia 6 d’abril de 1925 a la Catedral de Girona convidat per la confraria de Sant Jordi. Per la fama que el precedia, sabia que entre els assistents n’hi hauria que el denunciarien per qualsevol petitesa, però no li va tremolar la veu. De l’expedient dipositat en els arxius secrets del Vaticà (desclassificat l’any 2007), es destapa la persecució que va patir per unes paraules on repudiava l’oprobi i defensava la dignitat humana. Va establir un paral·lelisme entre els set dolors patits per la Mare de Déu amb els que oprimien la Nació Catalana i, fins i tot, n’afegí un de nou: el vuitè seria suportar el domini fosc dels Pilats de torn, contraposant l’acció protectora de les Missions en els països pobres amb la subjugació del colonialisme. Va dir que no s’havia d’admetre que la corona del rei d’Espanya fos l’argolla del poble català, enaltí el prohibidíssim cant dels segadors i, clar i català, defensà per al seu poble la justícia i la llibertat que Jesucrist volia per a tota la Humanitat. Aquella nit, amb els organitzadors de l’acte, ja el tancaren a la presó i un mes després va partir cap al Rosselló, protegit per Juli Carselade du Pont, el bisbe dels catalans, amb qui va organitzar actes ben reeixits com els Jocs Florals de Font Romeu de 1926 o la restitució de la campana de Sant Martí del Canigó el juliol de 1932. L’exili no li permetria assistir la mort de sa mare.

És just recordar que, caiguda la dictadura de Primo de Rivera, l’any 1930 va ser convidat a Girona per fer el sermó de la cerimònia del Davallament a Sant Feliu. En certa manera, va ser una reparació a la ignomínia. Ara, de nou, cent anys en clau després de l’històric sermó, el diumenge dia 6 d'abril a les 12 del migida a les Escales de la Catedral de Girona, s'enaltirà el nom de qui, tot i les calamitats que se’n derivaren, mai no es va retractar de les seves paraules. Dia 7 de setembre de 1925, cinc mesos després del sermó va escriure: Tots els canons del món no seran capaços de fer-me predicar el contrari del que crec. Encara que tots els catalans i mallorquins es venguessin la pàtria per un plat de llenties jo continuaré pensant, sentit i obrant en consciència. Ni que fos només per aquest acte de fermesa, de dignitat i de convicció, ens cal reivindicar l’obra i la figura d’aquell defensor de la Terra.

 Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo (Felanitx, 1952).  És escriptor i investigador. Divulga els seus treballs de recerca en el bloc Etziba Balutxo.... (@balutxo).