Alacant, doneu-hi les voltes que vulgueu, li piqui a qui li piqui ―que es grati!―, s’esveri qui s’esveri ―que de tot hi ha a la vinya del Senyor― o s’esborroni qui s’esborroni, és Catalunya! Bé, no és que ho proclami jo, a la manera del profeta local negat pels seus conterranis. Si de cas, jo, alacantí ―val a dir-ho― sense complexos, seria conseqüència de la catalanitat mai no exhaurida de la terra que em va veure néixer i habito. Soc alacantí, d’alacantinitat mamada, sentida i raonada, i doncs, fruit de la terra que el cronista Muntaner, sempre tan citat en ocasions com la que ara em porta a «respondre amb criteri», definia com de «vers catalans e parlen de bell catalanesc del món». Alacant ―us ho confesso― seria inconcebible sense el seu «catalanesc», seria ―vaja!― impossible! I el català, malgrat l’espanyolització desbocada, persistent i anorreadora que el fueteja, encara batega, resisteix amb resiliència admirable les bròfegues xurriacades de la joseantoniana «Unidad de destino en lo universal», que ―ep!― la tal Unidad no la van cancel·lar en 1978.

Alacant és Catalunya, qui ho qüestiona? Òbviament, qui pretén la catalanitat morta i soterrada. L’opressor per sotmetre l’oprimit sempre ha fet servir aquella màxima llatina de «divide et vince». L’obcecació dels espanyols, des que un senyor de Gant es va erigir en rei d’ells, ha estat la de dividir la catalanitat per cruspir-se-la. Així ―d’aquelles noces aquests confits― sorgiren els particularismes regionals i les batusses de campanar. Diguem-ne que llavors els catalans vam perdre el rei nadiu, nacional, i bona part, lamentablement, van perdre la vergonya de tanta genuflexió al rei de la Meseta. Això, la pèrdua de la vergonya, en història de la llengua i la literatura se li ha dit «Decadència» i amb raó. El Regne de València va reaccionar ―diguem-ho amb orgull―, va voler convertir-se en «comuna» a la manera de Venècia, o sia ser «república», va esclatar la Germania, a Mallorca també, i... A bastonades el de Gant, amb imperialíssima mala bava, va acabar imposant-se. Apa! Condemnats els catalans (tots, els de Sardenya també) a ser d’Espanya, a ser «espanyols» encara que, no ho dic debades, sense ganes, i condemnats a dubtar per sempre de la catalanitat, reduïda estrictament ―i gràcies!― a la província que els espanyols consideraven Catalunya. Des d’aleshores la història va continuar descabdellant-se entre Àustries, Borbons i algun brevíssim parèntesi de república a l’espanyola, però la comunió nacional de les terres catalanes no es va extingir. Fixeu-vos: als segles XVI i XVII era costum que el conseller de Barcelona enviat a la Cort a Madrid, de retorn al Principat passés per València, on era complimentat amb honor i joia pels seus homòlegs connacionals de la ciutat del Túria. L’evidència, la catalanitat sencera, esborronava els espanyols i el seu rei (era aleshores el Felip IV de Castella-Espanya) va prohibir expressament aquelles trobades. La politiqueria provinciana de pa sucat amb oli del present no fa més que redundar en les manies d’aquell Felip IV, indolent i bagasser, i la dels seus llagoters.

Alacant és Catalunya, cert, que així ho expressà, clarament i sense embuts, el gran geni de la Generació literària i castellaníssima del 98, José Martínez Ruiz, àlies Azorín: «Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca». Així ho va etzibar al seu discurs d’ingrés a la Real Academia Española en 1924 i així ho va reproduir al capítol dedicat a Catalunya del seu llibre Una hora de España. Azorín, de família benestant, valencià de naixement (era de Monòver, a les Valls del Vinalopó) i espanyol de vocació instal·lat a Madrid, sempre va reconèixer que al seu poble natal es parlava ―i avui dia continua parlant-se― un «hijuelo del catalán», ergo és Catalunya. Ep! Ho afirmava Azorín, l’insigne lletraferit Azorín, que, com bé és sabut, no era pas un vulgar pessigavidres de les lletres castellanes.

Ser de dreta, conservador, no obliga ―no hauria d’obligar― a ser un militant de la ignorància i la barroeria. La veritat, diem els catalans, sempre sura i, certament, vesteixin com vesteixin la mona les lleis espanyoles, mona es queda. Els límits de la catalanitat són ben diàfans (allà on diuen bon dia Catalunya és), sigui quina sigui la situació política i administrativa en el present dels territoris que la componen. Això bé que ho advertia Azorín, de Madrid estant. No era l’únic. L’ideòleg espanyol de l’ultramuntanisme en els anys de postguerra, Francisco Elías de Tejada, madrileny ell, asseverava clar i ras que «son catalanes el reino de Valencia y las islas Baleares» (Las Españas, 1948); i ―vaja!― cap energumen amb tifa blava per montera li va bordar per dir-ho. Senzillament, era l’evidència, segellada per l’ús dels quatre pals de gules en or com a senyal heràldic, que arreu del territori catalanoparlant eren emprats. Vegeu què deia don Francisco dels Països Catalans: «gentes sin duda catalanas, esto es dotadas de características culturales afines y de un idioma inteligible para todas, habitan en las llanadas francesas del norte de los Pirineos, en la parte oriental de esta cadena geográfica, en la franja costera que corre hasta Alicante y en media docena de islas mediterráneas». Així, doncs ―segueixo don Francisco―, Alacant és Catalunya.

Altrament, des d'un altre espai de l’espanyolisme ideològic, el de l’esquerra col·laboracionista en la segona restauració borbònica, també hi ha qui, en vista de l’evidència ―la Terra no és plana!― no pot negar la catalanitat completa i l’admet sense ambages. No em puc estar de citar ací el segovià Anselmo Carretero Jiménez, del PSOE, un intel·lectual preocupat per la inclusió en el projecte «espanyol», des del respecte a cadascuna, de les nacions que formen part de l’Estat dels espanyols. De Carretero ―atenció!― és la identificació d’Espanya com una «nación de naciones». Referint-se al País Valencià i a les Illes, escrivia Carretero a Las nacionalidades españolas (1977): «Valencia y las Islas Baleares forman un grupo que [...] podríamos llamar de las Extremaduras catalanas». Històricament, el raonament és impecable; igual que portuguesos, lleonesos i castellans es van estendre més enllà del Duero per llurs respectives Extremadures, els catalans temps enrere van ultrapassar l’Ebre i van anar mar enllà per a constituir la seva nació, i van arribar a Alacant, la terra del «bell catalanesc», l’Extremadura catalana. Què us diré? Un altre cop l’evidència: Alacant és Catalunya.

Hi ha, però, als qui no agrada que Catalunya sigui eixerida, gran, ufana i tingui futur; la prefereixen trinxada, petita, pallussa, emasculada, capcota i submisa a la Unidad de destino en lo universal fins a la desaparició. Per això, com deia Joan Fuster a l’Aplec de Castelló de la Plana del 25 d’abril de 1982, és tan important perseverar en la nostra unitat nacional, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó: «O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble». El proper dissabte, 12 d’abril de 2025, ara a Alacant, al sud de l’Extremadura catalana, a l’extrem meridional de Catalunya, tindrem l’oportunitat de vindicar la unitat d’una nació mil·lenària que es nega a ser anihilada. I recordeu: Alacant va ser la darrera plaça valenciana a caure en mans dels invasors borbònics. Els seus maulets van resistir fins al 20 d’abril de 1709. Siguem d’una mateixa «valença», com afirmava Muntaner, i no temerem cap poder contrari que ens contradigui; unim-nos, doncs, i enfortim des d’Alacant la nostra mata de jonc, que el premi serà guanyar el futur.

Josep-David Garrido i Valls (Alacant, 1965) és historiador i filòleg, especialitzat en el període medieval. Ha publicat nombrosos llibres i articles de divulgació històrica, com els que es poden llegir a la revista El Temps i a Diari la Veu del País Valencià. Entre els seus llibres, la novetat és que aquest abril ha sortir publicada la segona edició de la biografia de Ramon Berenguer IV (Dalmau Editor).