Aquest dijous 29 de maig, el País Valencià viurà una jornada de vaga general. No és una convocatòria qualsevol, ni una més en el calendari de mobilitzacions. És una resposta necessària, col·lectiva i ferma davant la vulneració sistemàtica dels nostres drets com a poble i com a classe treballadora. El 29M no es tracta només d’un dia d’aturada laboral: és una crida a l’organització i la lluita davant l’abandonament institucional, l’espoli territorial i la precarització de les nostres vides. Fins i tot abans del mateix 29, ja podem parlar d’una vaga històrica, en tant que és la primera vaga feta per i per al País Valencià: autocentrada i amb el focus inequívoc en el que el País Valencià ha patit i pateix. Però açò no fa que siga una vaga solitària, ja que és una resposta del conjunt del teixit social valencià.

1. Un territori colpejat per la DANA i abandonat per les institucions

El detonant immediat d’aquesta vaga ha estat la DANA del passat 29 d’octubre de 2024, que va devastar nombroses localitats de comarques valencianes: la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel-Requena, l’Horta Sud, el Camp de Túria, la Serrania, i La RIbera. Les pluges torrencials van provocar inundacions, talls de carreteres, danys en habitatges, en camps, en polígons industrials, en carrers, en infraestructures bàsiques i de serveis a la ciutadania. I, el que és pitjor, la inoperància del govern de Mazón va provocar 228 víctimes, a les quals hem d’afegir-ne dos de treballadors que van morir amb posterioritat, en tasques de neteja i condicionament.

La resposta de l’administració valenciana va ser i continua sent insuficient, lenta i, en molts casos, inexistent. Les polítiques negacionistes del canvi climàtic i d’alineament amb els interessos del capital, van fer que eixe fatídic dia no se’ns avisara a temps de salvar vides humanes. Però la inutilitat és tan gran que això no els va servir ni per a protegir l’activitat turística del pont del primer de novembre ni per protegir l’activitat econòmica de les localitats afectades.

A més, les ajudes necessàries no han arribat del tot. Primer la immediata, de socors, que va ser assumida pel voluntariat autoorganitzat, mostrant molta més capacitat que Mazón i el seu Consell en ple, que van fer autèntics actes de boicot a la solidaritat. Després, les convocatòries d’ajuts, amb tràmits i requeriments burocràtics difícils d’acomplir en una situació d’emergència i amb uns ajuntaments col·lapsats. I, finalment, la nul·la reconstrucció per part del Govern valencià, que és una excusa més de repartir milions entre empreses amigues condemnades per corrupció i tornar a repetir les mateixes errades que ens han dut fins ací.

2. La precarització estructural i l’emergència social

La DANA només ha fet més evidents les condicions de precarietat estructural que ja patim la classe treballadora en general. En moltes zones del País Valencià, especialment a l’interior, les taxes d’atur són alarmants, l’envelliment demogràfic s’agreuja i els serveis públics –sanitat, educació, transport, serveis socials– porten dos anys de retallades, que els afebleixen. La joventut es veu expulsada del territori per manca d’oportunitats, mentre les empreses aprofiten aquesta vulnerabilitat per a imposar condicions laborals cada vegada més precàries.

La crisi de l’habitatge, els baixos salaris, la inflació, la privatització encoberta dels serveis públics i la dependència d’un model econòmic basat en el turisme ens condemnen a una situació de fragilitat permanent. La vaga és també una resposta a aquesta precarietat estructural que no és una fatalitat natural, sinó el resultat de decisions polítiques concretes que beneficien a uns pocs a costa de la majoria.

3. Un model territorial i econòmic insostenible

El model actual de desenvolupament al País Valencià és profundament insostenible, més encara després que el govern de PP amb el suport de VOX s’haja carregat la Llei de l’Horta, tot afavorint l’especulació urbanística i el creixement desordenat i en zones inundables. No es tracta només d’una qüestió econòmica, sinó també de justícia territorial i ecològica, de l’herència que volem deixar a les generacions que estan per vindre.

També denunciem la manca d’infraestructures dignes, de connexions ferroviàries adequades, de cobertura sanitària i educativa, i l’amenaça de les macroplantes energètiques en sòls fèrtils o protegits de l’interior. Aquesta vaga és també un crit contra aquest model centralista i depredador, que concentra riquesa i poder mentre margina amplis sectors del nostre territori.

4. Dignitat i sobirania popular

La vaga general del 29M és un acte de dignitat. Davant la resignació, escollim la lluita. Davant la passivitat institucional, construïm poder popular. Davant la precarietat i el menyspreu, ens organitzem per defensar el que és nostre: el territori, els drets socials, la vida digna.

No podem continuar permetent que les nostres vides estiguen al servei dels beneficis empresarials, ni que el nostre territori siga tractat com una colònia. Volem decidir sobre el nostre futur, sobre com es reconstrueixen els pobles i els barris, sobre com es garanteixen els serveis públics i la igualtat d’oportunitats per a totes les persones, visquen on visquen.

5. Cap a una resposta col·lectiva i transformadora

El 29M no és un punt final, sinó un punt d’inflexió. La vaga general ha estat convocada per una àmplia xarxa conformada per sindicats combatius, moviments socials, col·lectius que fa molts anys que treballen i que van articular la resposta immediatament després de la tragèdia, organitzacions feministes, ecologistes, assemblees veïnals, els comités d’emergència i reconstrucció, i les víctimes. És fruit d’un procés d’acumulació de forces i de treball de base arrelat en el territori. No demanem favors ni esperem miracles: exigim drets, reclamem justícia i posem les nostres vides al centre.

És hora de teixir alternatives des de baix, d’articular una resposta col·lectiva que supere el marc de la queixa i avance cap a la transformació. Des de la solidaritat entre comarques i persones, des de la coordinació entre lluites, des de l’autoorganització dels barris, dels pobles i dels centres de treball.

 Beatriu Cardona i Prats (Cocentaina, 1977) @BeatriuCardona. Mestra i portaveu d'Intersindical Valenciana.