En política és habitual que es facin comparacions gratuïtes i que s’intentin imitar casos d’èxit, també gratuïtament. Però en Ciència Política s’ensenya justament que les comparacions s’han de fer amb molta prevenció per poder-ne extreure alguna conclusió. En general, si parlam de comparar dos casos, només té sentit buscar diferències entre casos molt semblants o semblances entre casos molt diferents. Comparar per comparar no serveix de res.

Els estudiosos dels processos d’independència estam d’enhorabona cada vegada que apareix un cas nou, perquè en tenim pocs. Però donat que no són gaires les experiències històriques comparables en el context de les democràcies occidentals, correm el risc de comparar amb poc rigor. És el que passa últimament amb la moda de comparar Catalunya i Escòcia, tant per part d’experts com de polítics.

Malauradament el procés escocès que va conduir a la celebració del referèndum del 18 de setembre de 2014, i que potser s’encamina a una segona votació del mateix tipus, és tan peculiar com el propi sistema polític i constitucional britànic. Des de l’Acta d’Unió del 1707 fins el 1999 el Regne Unit va ser un cas gairebé únic d’estat plurinacional amb govern centralitzat. I això perquè Escòcia va renunciar al seu Parlament i a tenir un govern propi, però va conservar la majoria d’elements que li donen identitat nacional diferenciada.

Tan peculiar com la història de la unió britànica és el procés que va conduir a la celebració del referèndum del 2014. En efecte, pocs són els exemples en què una votació d’aquestes característiques s’ha produït de manera tan consensuada, pacífica i civilitzada. Fins al punt que la convocatòria del referèndum es va aprovar per unanimitat del Parlament escocès després que les dues cambres del Parlament britànic (Comuns i Lords) haguessin votat per unanimitat la transferència de les competències per a fer-ho.

Aquest consens és un fet més aviat excepcional en política comparada i en realitat ens allunya del concepte clàssic de secessió, que de manera implícita o explícita ens remet generalment a la independència unilateral. De fet, m’atreviria a dir que aquesta excepcionalitat posa en dubte que el cas escocès ens ofereixi cap lliçó o aprenentatge aplicable al cas de Catalunya.

Si de cas, ofereix més lliçons a Espanya sobre com evitar la independència que no a nosaltres sobre com aconsenguir-la. I això perquè desmenteix la tesi que cal prohibir o desencoratjar qualsevol secessió perquè altrament serà font d’inestabilitat i violència. El govern britànic fins i tot va imposar que el referèndum havia de ser sobre la plena independència, sense incloure terceres vies, i això va portar un debat d’alta qualitat democràtica, amb una participació altíssima, i amb un nombre negligible d’incidents.

I tanmateix es confirma una altra tesi mantinguda per defensors d’un dret a la secessió més o menys general: que els casos d’independència en democràcies occidentals són tan pocs que no té cap sentit atorgar-los categoria d’amenaça a l’estabilitat o a la pau. La realitat és que els moviments secessionistes forts a occident són molt comptats i que alguns dels més exitosos recentment (Quebec i Escòcia) han arribat com a màxim a votar i que guanyi el No.  

Escòcia confirma la paradoxa de restringir el dret d’autodeterminació als casos en què existeixi una causa justa (en el sentit de patir una opressió, discriminació o vulneració de drets), per tal d’evitar inestabilitat o fins i tot violència. La realitat constatada és que sense aparentment tenir cap causa justa, els escocesos varen votar sobre la secessió i res no ha passat. S’ha mantingut l’statu quo. De veres, algú pensa que hauria estat millor impedir que els escocesos poguessin fer el referèndum? És més, el que posa de manifest és que si la gent se sent lliure per marxar és més probable que opti per no fer-ho.

El cas de Catalunya, en canvi, se situa a l’altre extrem. Amb el govern a la presó i a l’exili per haver gosat cridar la gent a votar, es demostra que allò que genera inestabilitat, i potencialment violència, és la repressió d’una demanda democràtica. Per aquest motiu, som un cas de causa justa inèdit l’occident democràtic. De fet, a Escòcia se’n parla molt del cas català, justament com l’escenari que tothom vol evitar.

Escòcia va aconseguir el referèndum acordat amb menys suport electoral als partits independentistes del que tenien i tenen a Catalunya. I ara la idea de fer un altre referèndum no té altra fonament que el Brexit, que ha donat a l’opció de la independència un argument per revisar la decisió contrària presa el 2014. D’aquí, l’èxit electoral del Partit Nacional Escocès.

Crec que és innegable que el govern de Nicola Sturgeon, en comparació amb el de Boris Johnson almenys, té una bona valoració per la ciutadania. Però aquesta valoració no es tradueix en un vots més enllà del camp independentista. És dubtós en aquest sentit que la victòria electoral de l’SNP es pugui atribuir al bon govern, a la orientació ideològica de les seues polítiques o a la gestió de les institucions. Parlar de “via escocesa” en aquest termes, no té cap fonament.

Fer servir l’independentisme escocès com a referent del que hauria de fer l’independentisme a Catalunya és un exercici fútil. Hi ha tantes diferències entre ambdós casos que no té cap sentit. El cas escocès ens serveix de poc més que per dir-li a Espanya que aprengui del Regne Unit com es gestiona una demanda democràtica de secessió. Mentrestant, a força de cops, potser aprendrem que per deixar de ser governats per Espanya només tenim la via catalana i que la via escocesa existeix només per al Regne Unit.

Josep Costa i Rosselló (Eivissa, 1976) @josepcosta, és politòleg i advocat (Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.).

[Cada setmana tindrem en aquest espai una veu de referència dels Països Catalans que respondrà breument una pregunta concreta]