Aquesta pregunta només es pot respondre correctament si abans es precisa què s’entén per “solució” i per “èxit”. És a dir, segons quines siguin les expectatives que s’hi posen, tant les confessades, les inconfessades i, potser, les inconfessables.

Si el que es pretén és que de la taula de diàleg en surti una amnistia -per a tots els represaliats a presó, exili o processats pel 1-O- i un referèndum d’autodeterminació pactat, és obvi que no s’arribarà enlloc. La part forta dels que hi seuen ja ho han advertit per activa i per passiva: els límits dels acords son els de la Constitució del 78 i no cal ser un endeví per entendre que ni volen ni poden sortir-ne. Si, a més, la part catalana afebleix la seva relativa posició de força -com està fent- en renunciar d’entrada a cap mena de confrontació i a la victòria del 1-O, doncs ja està tot dit.

Però si la taula de diàleg no serveix per allò que declara la part governamental catalana, per què hi seuran? I aquí venen les qüestions inconfessades i les inconfessables, respecte de les quals només es poden fer algunes suposicions. D’una banda, l’objectiu inconfessat de la taula podria ser donar allargues al conflicte polític, adormint-lo, mentre els qui governen allà i aquí aconsegueixen estabilitzar les seves posicions amb el suport dels que en depenen. Entre més, sindicats, patronals, mitjans de comunicació, les empreses de l’Íbex35 i les institucions que depenen del Diari Oficial i el Boletín Oficial. L’argument és la necessitat d’encarar millor la recuperació postpandèmica. Des del punt de vista nacional, és un “qui dia passa, any empeny”.

D’altra banda, l’objectiu inconfessable podria ser el de tornar a fer residual l’independentisme a Catalunya. Per dir-ho de la part espanyola, no cal recórrer a la percepció extrasensorial per endevinar-ho. Per dir-ho de la part catalana, o d’una part de la part catalana, només cal ser malpensat (sense oblidar la possibilitat d’allò d’un “malpensa i no erraràs”).

En definitiva: primer, la taula de diàleg no pot tenir èxit respecte dels objectius confessats per la part catalana, tal com també confessa la part espanyola. Segon, la taula de diàleg té tots el números per, efectivament, oferir una “solució exitosa” a la necessitat de refredar el conflicte i ajornar-ne tant com sigui possible la resolució mentre els que seuen a la taula segueixin governant. I tercer, tinc l’esperança que la taula de diàleg no només no serveixi per tornar a deixar l’independentisme a mans d’una minoria residual, malhumorada i amb estratègies sabotejadores dels seus propis objectius, sinó que serveixi per tot el contrari. És a dir, que el fracàs de la taula podria desemmascarar la buidor de la retòrica asfixiant del bon rotllo entre víctimes i botxins, entre colons i colonitzats, entre el nacionalisme assimilista i el nacionalisme cívic, entre demòcrates “plens” i demòcrates radicals, en definitiva, que serveixi per desacreditar -amb una mica de temps- l’actual neoautonomisme rampant.

Salvador Cardús i Ros (Terrassa, 1954) @salvadorcardus és economista, professor de Sociologia a la UAB, periodista i assagista.

 [Cada setmana tindrem en aquest espai una veu de referència dels Països Catalans que respondrà breument una pregunta concreta]