Les nacions estan bastides sobre els esdeveniments històrics i, en conseqüència, les efemèrides ajuden a enfortir la solidaritat de la comunitat humana que conforma la nació. Cal recordar les efemèrides i, si s’escau, commemorar-les per a perseverar en la singularitat nacional, sobretot en els casos dels pobles que, com el català, per vicissituds històriques no gaudeixen en el present d’un estat que els representi. Enguany, en el 2021, s’han complert 500 anys de l’aixecament agermanat de Mallorca. En el cas valencià, l’efemèride del mig mil·lenni de la Germania s’hagués escaigut l’any passat, el de l’inici del moviment. Ara bé, a València i el País Valencià els fets més rellevants de la Germania succeïren en el 1521. Hagués estat bo que, oficialment, les institucions valencianes se n’haguessin recordat, encara que fóra en forma de modest recordatori. No ha estat així, lamentablement. Potser, en una altra Generalitat la Germania hagués estat recordada, en una Generalitat regida per persones que creguessin en el seu país i que no fossin individus subalterns de la nació mesetària de ponent. A propòsit, «Generalitat», el mot que designa les institucions d’autogovern del País Valencià, sorgí del patriotisme dels valencians que, en la dècada dels setanta del segle passat, creien en la nació completa de tots els catalans. Però —ai llas!— el Ximo Puig i, òbviament, el seu pspv-PSOE no estan per la labor, mentre que els seus socis de govern es fan l’orni cada vegada que són interpel·lats per la defensa de la nació dels valencians, la mateixa nació —i si els pica que es gratin!— que la dels compatriotes de més al nord del rierol de la Sénia i de les Illes.

Però la Germania succeí. No la Germania espanyolitzada amb regust de comuneros castellans, que el romanticisme espanyol decimonònic s’encarregà d’esbombar. La Germania valenciana aspirava, segons els seus inspiradors, a convertir el País Valencià en una «comuna», en una república lliure a imitació de Venècia, sense cap Espanya que li bordés. La Germania fou una autèntica revolució burgesa avant la lettre, molt abans que Cromwell i els puritans convertissin Anglaterra en una Commonwealth sense rei i molt abans que a França Lluís XVI —un Borbó— acabés a la guillotina. Els agermanats volien foragitar l’aristocràcia parasitària de les institucions, però no reeixiren.

El furor popular acorralà la noblesa, la qual, finalment, claudicà davant l’amo, el rei estranger a qui el país de parla catalanesca li importava un rave. Fins i tot aquella classe social privilegiada arribà a canviar de llengua. La Germania fou derrotada, a València i a Mallorca (al Principat no la deixaren despertar), i les conseqüències foren la conversió del país en una regió subalterna, molla (el comte-duc d’Olivares definí els valencians com a muelles), de la Monarquia dels Habsburg.

Recordar la Germania, aquell moment en què valencians i mallorquins reclamaren llur llibertat i la defensaren, ens fa més lliures i això, com no pot ser d’una altra manera, reforça la nostra esperança en un futur digne per a la nació de tots els catalans.

David Garrido (Alacant, 1965) és historiador i filòleg. Viu i treballa al migjorn valencià. Els seus articles de divulgació històrica els podeu seguir a https://www.eltemps.cat/autor/david-garrido.

[Cada setmana tindrem en aquest espai una veu de referència dels Països Catalans que respondrà breument una pregunta concreta]