Després de l’intent de neutralitzar, mitjançant repressió i presó, Cuixart, Forcadell, Junqueras i Sànchez, al Reino de España només li queda el president Puigdemont per aconseguir els big five, i això és molt important per a la dinastia borbònica, molt aficionada, com és sabut, a la caça major. Però, per què han triat Rússia per instal·lar a l’imaginari dels súbdits espanyols la maldat intrínseca de l’independentisme català?

La primera resposta és de calaix: prestigi. Perquè, efectivament, si Rússia s’interessa per Espanya, el Reino entra a formar part del top ten de les potències mundials, encapçalat pels Estats Units i Alemanya, segons sembla abundosament espiats pels malvats russos.

Però ens haurem de remuntar al 2014 i la crisi de Crimea, amb els referèndums sobre si la península i la regió de Donetsk volen entrar a formar part de Rússia. Un referèndum que va ser rebutjat per la comunitat internacional. Mesos després, Catalunya va celebrar la consulta del 9N, i Rússia ràpidament va expressar, no tant en declaracions oficials sinó amb abundosa cobertura mediàtica, la seva simpatia envers Catalunya. És obvi que a Putin Catalunya l’interessa molt poc, però era la manera de posar el dit a la nafra a tot Europa: una mena de “i tu més”. Rajoy va considerar aquesta presència mediàtica com una deslleialtat: en efecte, des del 2010, la flota russa estava utilitzant el port de Ceuta com a base d’abastament d’aliments, aigua, combustible, buidatge d’aigües negres, i descans dels seus efectius militars. Perquè Ceuta no forma part de l’OTAN, segons el seu tractat fundacional. La UE no va dir res, fins que, amb la crisi siriana, i la intervenció russa en el conflicte, el 2016 Federica Mogherini va arrufar el nas i Espanya va deixar d’oferir aquest “servei” (a finals d’aquest mes d’agost, el Gobierno ha negat, novament, el permís d’atracar a dos vaixells russos). Es calcula que, en aquells sis anys, van passar per Ceuta uns 10.000 soldats russos. Resulta que els 10.000 soldats de l’operació Volhov no vindran a Catalunya sinó que s’han passejat lliurement per Ceuta.

Com és sabut, la División Azul feixista va travessar i assegurar la travessia del riu Volhov, el 1941, que va permetre els alemanys començar el setge de Leningrad. La tria del nom per a l’atac contra l’independentisme català té quelcom digne de ser estudiat per la psicoanàlisi. I, en aquest sentit, el que considero més significatiu és que tant el Reino de España com la Federació Russa, de manera subliminal, no es consideren, en el fons, un Estat, sinó un Imperi. Un estat és una organització administrativa al voltant d’uns ciutadans que s’hi reconeixen com a membres. Un Imperi es basa en la relació forçosa entre els administradors i els administrats. Rússia i España han actuat sempre com a imperis, fins i tot en els moments, molt breus, de la història en que ambdues estructures han arribat a ser més o menys democràtiques. D’una banda i de l’altra, en el fons es barallen perquè es reconeixen com a iguals. Enemics íntims.

Soledat Balaguer (Barcelona, 1947). @SoledatBalaguer Periodista molt compromesa políticament, amb una llarga trajectòria que ja ve des del final del franquisme, amb la seva implicació a l’Assemblea de Catalunya o amb la creació del Grup de Periodistes Democràtics. També és una activista feminista i de la defensa del territori, i membre del Consell per la República. Comparteix les seves reflexions i pensaments al blog personal Commonmisery. 

[Cada setmana tindrem en aquest espai una veu de referència dels Països Catalans que respondrà breument una pregunta concreta]