A Catalunya, un 72% de la població viu en grans àrees urbanes. 5,5 milions de catalans resideixen a les comarques de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i a les capitals de província. És a dir en (només) un 14,45% del territori.

Però hi ha una gran part del país on viu poca població. Dels 947 municipis que hi ha a Catalunya, el 51% tenen menys de 1.000 habitants. I, d'aquests, n'hi ha 332 que tenen menys de 500 habitants: són els anomenats micropobles. 

Als micropobles, hi viu menys d'un 2% de la població de Catalunya, però representen un 35% del territori català. Si revisem les corbes demogràfiques, veurem que aquests micropobles que avui tenen 220, 350 o 400 habitants fa un segle tenien el doble o el triple d’habitants. Avui, són pobles on viu poca població, força envellida i on hi ha un munt de cases tancades, masies i un patrimoni rural que es va perdent mig oblidat entre bardisses. Aquestes dades són força extrapolables al conjunt dels Països Catalans.

Els canvis del darrer segle ens han dut cap a un model de país amb una distribució demogràfica molt desequilibrada, amb tot el que comporta. 

Les grans ciutats pateixen les conseqüències de tenir una alta densitat de població: contaminació, massificació, gentrificació, precarietat, etc.

Els micropobles i les zones rurals pateixen, al seu torn; manca de serveis, d'infraestructures, envelliment, poca diversificació i, en ser pocs habitants, sempre tenen poc pes polític a l'hora de fer valdre les seves demandes.

Però les conseqüències del despoblament també tenen efectes sobre el conjunt del país: per posar un exemple; l'abandonament de parcel·les agràries ha fet créixer molt el bosc. Avui, un 64% del territori és massa forestal, la majoria no gestionada. Ho recordem a l'estiu quan esdevé un immens polvorí. Però també hi ha d'altres conseqüències: la menor filtració d'aigua al sòl en masses forestals no gestionades fa que disposem menys aigua pel consum, també hi ha pèrdua de biodiversitat, ja que els mosaics agroforestals són molt més rics… i tot plegat en un context d'emergència climàtica on és urgent afrontar tots aquests problemes o s'aguditzaran i en patirem encara més les conseqüències.

Amb tot, potser la pitjor conseqüència del despoblament rural i del desequilibri territorial que comporta és una desconnexió cada vegada més acusada entre dos mons: l'urbà i el rural. Un trencament que comporta: desconeixement de realitats, mala articulació de polítiques, marcs normatius que es fan pensant molt en el món urbà i molt poc en les especificitats del món rural, manca d'empatia, etc. En definitiva, hi ha un distanciament cada vegada més gran entre dos mons (desiguals i desequilibrats) que, malgrat tot, es necessiten perquè estan interconnectats i són complementaris.

Tot plegat ve de lluny i té moltes causes. Pel camí hem perdut moltes cases, masies, cabanes de pedra seca, i molts pobles que han quedat completament deshabitats. Darrere de cada porta que es tanca es perd una muntanya de coneixements; històries, llegendes, mots, cançons, receptes de cuina, llavors d'espècies autòctones, tècniques de treball, etc.

Fem molt tard i la situació és crítica per molts pobles que veuen com cada any perden veïns, tanquen negocis, escoles i les cases deshabitades esdevenen ruïnes. Ens cal actuar en molts fronts. Un de fonamental és transformar el model agroalimentari. Les dinàmiques de l'agroindústria han generat i generen despoblament. També calen polítiques urgents i determinades per afrontar el relleu agrari. El 60% dels pagesos tenen més de 55 anys. D'aquí a deu anys qui produirà aliments, qui gestionarà els paisatges i qui llaurarà els camps per aturar els incendis?

Fem molt tard i revertir el despoblament rural és un repte immens. Però cap país pot avançar deixant cavalcar a la seva sort a més d'un terç del territori. No avançarem com a país si no avancem cap a la justícia social, la igualtat d'oportunitats i el benestar dels seus ciutadans visquin on visquin.

És urgent i gens fàcil; però treballar perquè el món rural tingui un bon futur i els pobles es mantinguin vius és un dels reptes més transversals i més il·lusionants que tenim com a país.

Ton Lloret Ortínez (Igualada, 1983) @tonlloret. Gestor cultural i impulsor de la iniciativa Repoblem. Recentment ha publicat el llibre 'Repoblem. L'any que vam tornar al poble'.

[Cada setmana tindrem en aquest espai una veu de referència dels Països Catalans que respondrà breument una pregunta concreta]