De jove estava convençut que el patró dels pagesos era Sant Isidre llaurador. A casa, Can Rusques de Calonge, es conservava una fotografia esgrogueïda de l'altar major de la parròquia de Sant Martí, que fou destruït a principis de la guerra incivil (com l'anomenà Unamuno). Recordo que la primera imatge al costat esquerre del tabernacle, era un Sant Isidre monumental, vestit de cavaller, amb una arada manual per treballar el camp. Anys després, ja capellà, vaig començar a celebrar missa a la capella del Mas Boscà, a Badalona. Allí, la imatge del titular, sant Isidre Llaurador es va salvar, perquè quan va esclatar l'esmentada guerra, li van posar una bandera republicana a la mà i un gorro frigi al cap. De manera que, també el juliol del 36,quan els incendiaris van intentar cremar la capella, van dir "aquest és dels nostres, salvem-lo!" i la imatge, vestida amb robes, encara es venera a la capella neoclàssica. Tan venerada degué ser, que quan mossèn Joan Baranera, rector del barri de Canyet, també a Badalona, va construir la nova església a la postguerra, hi va posar un vitrall amb Sant Isidre que encara avui és el copatró de l'únic barri rural de l'antiga Baetulo.

Però un bon dia, deu fer deu anys, un amic, Agustí Esteve Orozco de Nájar, em va explicar que tot això eren falòrnies i que el veritable patró dels pagesos catalans és Sant Galderic. Em va explicar que hi havia fins i tot una associació de devots del Sant i em va convidar a celebrar una missa en honor seu a l'antic monestir de Sant Pau del Camp. En què quedem doncs: Sant Isidre o Sant Galderic? "Tot això és una invenció de Decret de Nova Planta: Sant Isidre és el patró dels pagesos madrilenys i Sant Galderic, de la pagesia catalana", em digueren. I pràcticament em van convèncer. Fins fa ben poc que, parlant amb un savi capellà gironí, mossèn Enric Sala, em va dir: "això que Sant Isidre sigui patró dels pagesos, és una cosa de fa quatre dies". Torno a quedar perplex: "Dels pagesos catalans o dels pagesos castellans?". I no fa gaire, el meu amic Jaume, també de Girona, m'explicà que es tenia constància d’imatges de Sant Galderic que després del Decret de Nova Planta foren transformades a Sant Isidre (no hi havia gaire diferència perquè se'ls vesteix de manera molt semblant).

Aquest tema de canviar de vestits les imatges no és nou. Al meu poble hi havia devoció a Sant Eugeni, però va durar pocs anys, perquè un fadristern capellà, després canonge de la Col·legiata de Vilabertran, va tenir la pensada de posar al seu lloc la imatge de la Mare de Déu del Remei i, segons explica en una carta a la seva família: "Ya tengo la imagen de la Virgen y es hermosísima". Devia ser-ho, però la Josepa, que va tenir cura de l'altar fins que fou molt velleta em digué: "era la mateixa imatge; senzillament la van canviar de roba".

Vull dir amb tot això que els pagesos volen algú que els protegeixi de les pedregades i les maltempsades i que sigui Sant Isidre -que, per cert, era mossàrab- o Sant Galderic, fins a cert punt els és indiferent. El que és segur és que, de tant invocar-los, al Cel hi deu haver algú que es cuida de protegir el primer sector, tan delmat des de tants aspectes. Potser són tots dos, Isidre i Galderic, que s'han fet de la mateixa cooperativa.

 Jaume Aymar Ragolta (Barcelona, 1957). Rector de Santa Maria de Badalona i president del Centre d'Estudis Calongins Colònico (Calonge i Sant Antoni). Professor de la Facultat de Filosofia de la URL. Membre del Patronat de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, mitjans que ha dirigit durant dotze anys. Membre del Memorial Joan Carrera i president de la fundació Llegat Roca i Pi de Badalona. jaumeaymar.blogspot.com