Enguany fa cent anys de l’Obra del Cançoner Popular, i per explicar-ne tota la història caldria tot un llibre. De fet, per sort, ja se n’han escrit uns quants de llibres sobre el tema.

Però procuraré glossar una mica l’epopeia i la importància de la feina que es va fer. Situem-nos, ara fa cent anys, amb la industrialització que ja es comença a veure o preveure una tendència cap a l’homogeneïtzació de la cultura i, per tant, una pèrdua de la diversitat cultural pròpia que teníem al país. Això feu que un grup de persones il·lustrades (folkloristes, músics...) s’anessin trobant i davant les seves inquietuds acabessin organitzant una cosa espectacular i inèdita, i gairebé impossible de fer actualment, com és fer unes missions. Unes missions consistents en enviar músics i folkloristes per tot Catalunya, normalment anaven en parella, amb l’objectiu de cercar tot allò que es cantava, les versions de tota mena de cançons. El fet de que les parelles fossin principalment d’un músic i d’un folklorista, permetia que el músic pogués transcriure directament les partitures i posar les notes a partir dels cantadors, i el folklorista, a part de recollir les lletres, molt sovint també podia recollir altres detalls i anècdotes molt interessants i complementaris com qui les cantava, on les cantava, quan les cantaven, etc.

Visitaven pobles, en molts dels quals només s’hi podia arribar en carro, a cavall o a peu, i recollien i transcrivint les cançons, enviant-les després per carta. Era una feina que anava per llarg però que, malauradament, al 36 va quedar aturada per la guerra, i una bona part del material recollit va quedar amagada durant molts anys, i fins no fa gaire, a Suïssa. És per això que encara ara hi ha molt de material per a estudiar i cançons, versions per redescobrir. Evidentment, aquella recerca va tenir molts peròs, perquè, entre d’altres coses, no es va poder arribar a tot arreu, però sí que gràcies a aquella feinada molts folkloristes i músiques que han vingut al darrere han pogut ampliar la feina feta. Gràcies a aquella feina avui tenim constància de moltes versions de cançons, i podem descobrir cançoners locals, i versions molt dignes que durant molts anys s’havien cantat de memòria, tot i que ara, per desgràcia, amb prou feines en sabem cantar dues o tres estrofes. Aprofito l’avinentesa per dir que estaria bé impulsar una nova Obra del Cançoner Popular, en aquest cas pensant en un dels espais on encara es canta força, com és l’àmbit de l’educació en el lleure. Però bé, això ja seria per a un nou article.

Vull tenir un record pel Pere Massot, que fa poc que ens va deixar, que tot i que deia que sobre l’Obra del Cançoner Popular ja s’havia explicat tot, jo considero que encara n’hauríem de parlar molt més, per fer arribar a més gent la transcendència d’aquest fet. Recomano a tothom que entri al web de l’Obra del Cançoner Popular, perquè veurà que és espectacular la quantitat de pobles que es van visitar, i que fa basarda el fet d’imaginar-nos tot el que s’hauria pogut recollir si no hagués estat per la guerra.

 Lluís Marmi i Fuentes (Cardona, 1973). Activista cultural i responsable de la Tradillibreria @Tradillibreria de Tona, especialitzada en la cultura tradicional.