El dia de Nadal farà setanta-quatre anys que, reclinat al sofà de casa, casa d’exili, després de dinar i esperant un vas d’aigua de Vichy, Pompeu Fabra se n’anà cap al cel. I seria molt bonic i molt útil que hi fos, avui, i sobretot ara mateix, i que poguéssim demanar-li que per què no es pot abandonar mai, el conreu d’una llengua. Ell, sense pensar-hi gaire, ull blavís posat a l’horitzó, confegiria, segur, un parell de frases breus, senzilles i preclares que ens farien de resposta i que ens farien, també, d’estel guiador. Jo, el que crec ens hem de dir, avui i sobretot ara mateix, és que no hem d’abandonar el conreu de la llengua precisament perquè Fabra no hi és. I perquè som hereus d’un miracle. D’un miracle fràgil. Que nosaltres, ara, al cor de casa, a banda i banda d’un taulell de botiga, o en el tomb d’una cantonada d’escola hi sentim o hi fem dringar la llengua catalana, és un miracle. Ho és, després de l’enfilall d’embats ferotges i de conxorxes pèrfides per a fer-la desaparèixer on ens hem vist embardissats al llarg de la història.

Podríem, amb un polsim d’imaginació, veure la llengua catalana com un d’aquests superherois folquitorrians menuts i intrèpids, de vinyeta dibuixada, que se’n surten de qualsevol trifulga amb esgarrinxades i esbufecs, però prou airosos; una mica per una mena de sort divinal, i una mica perquè en el moment precís hi ha la persona precisa que és allà, i flop!, els salva. La llengua catalana és el superheroi petit. Fabra, la persona precisa en el moment precís. I, és clar, ell no devia formular-s’ho d’aquesta manera, però, tot i la seva humilitat franca, era ben conscient del que, des de l’Avenç, des de les gramàtiques, des dels cursos, des del Diccionari, feia. I el que feia no era només esporgar, endreçar i aixoplugar una llengua a la intempèrie: la salvava. Era ben conscient, doncs, que ell era la persona precisa en el moment precís: el transmissor de la cosa frangible que és una llengua sense estat, una llengua deixada caure, una llengua a l’ombra d’una altra llengua famolenca. Fabra, a vegades, en la solitud del vespre, devia mirar-se les mans i hi devia veure el futur del català, tot sencer, recargolant-se a poc a poc sobre els palmells. I sabia, llavors, que només ell podia encaminar-lo amb encert i amb celeritat. “Fabra era un home absolutament conscient de la feina que tenia entre mans”, deia Josep Miracle. “Si a mi se'm considerava una mena de símbol de la llengua catalana em sembla molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m'era evident que si la llengua fallava, fallava tot”, deia ell mateix.

No podem abandonar mai el conreu de la llengua catalana perquè la llengua, com deia Fabra, ho és tot. No el podem abandonar perquè és la nostra, perquè és llegada d’antic, perquè és una llengua que fa joc amb el perfum groc de la ginesta, i amb la falda endavantalada de l’àvia, i amb el repicar llunyer del campanaret de vall ombrívola, i no n’hi ha cap altra que, com aquesta, hi sàpiga fer joc. I, més enllà de tot el paisatge que també és la llengua, i de tota la reverencialitat que mereix, no el podem abandonar mai, el conreu de la llengua, perquè avui la llengua se’ns mor. La llengua se’ns mor i Fabra no hi és. I les llengües es moren com ens morim els homes, amb el front encara carregat d’esperances, sempre una mica inesperadament, sempre massa aviat, sense la possibilitat tangible del retorn. Esperant, potser, el vaset d’aigua de Vichy.

Mònica Boixader Arbó (Mollet del Vallès, 1991). És periodista cultural, escriu biografies privades, fa fotografies (acaba d'inaugurar l'exposició de fotografies analògiques Allò que vaig veure mentre passava a Lleida), tradueix del gallec al català i cuida els seus fills. És autora de l'assaig Pompeu Fabra: el menhir i els arbres (Biblioteca del Núvol, 2018). @MonicaBoixader