Els historiadors situen el final de la reconquesta del Principat quan es recuperen dels sarraïns Tortosa (1148), Mequinensa, Fraga i Lleida (1149). El dia 24 d’octubre va ser el dia que consta la recuperació de Fraga, la capital del Baix Cinca. Té algun pes avui, però, aquesta referència històrica? No cal fer cap enquesta per a obtenir la resposta: ni a Fraga ni a cap dels pobles de les comarques de la Franja no hi ha gaire consciència de la seva història. També, val a dir, que la ‘història’ ha estat un component que s’ha fet servir des de l’Aragó per a buidar de catalanitat les nostres comarques a base d’engreixar-les d’un aragonesisme sovint folklòric i sempre anticatalanista.

Sense entrar a fons en matèria històrica i continuant amb Fraga com a referent, a favor de la catalanitat hi ha la constància documental del límit de Catalunya situat en el riu Cinca i en el fet permanent i rellevant de la llengua catalana. Els aragonesos “s’agafen” al pes històric de l’adopció dels furs d’Aragó per part de Fraga a la primeria del segle XIV. En qualsevol cas, com explica J.B. Xuriguera: la indeterminació dels límits de Catalunya i Aragó és un dels “grans errors de la Història de Catalunya”.

L’evidència de la catalanitat que representa la llengua i la realitat de les relacions socioeconòmiques i religioses amb el Principat al llarg del temps -Lleida en el cas del Baix Cinca i la Llitera, i Tortosa per al Matarranya- haurien d’haver decantat les nostres comarques cap a la banda natural de Catalunya. En canvi, contra tanta evidència ens trobem amb la realitat tossuda -i d’allò més irracional- d’unes terres que viuen d’esquena a Catalunya i abracen l’aragonesisme i l’espanyolisme més primaris i excloents.

La història, fins a arribar als temps actuals, sempre ha anat contra la catalanitat de les comarques de la Franja: la divisió provincial espanyola de 1833 va petrificar les nostres comarques a les tres províncies aragoneses; més endavant, a partir de 1995, tindrà lloc el procés de segregació de les parròquies de les diòcesis catalanes, que acabarà amb l’episodi abominable de l’espoli de les obres d’art procedent de les parròquies de la Franja al monestir de Sixena, dos mesos després del Referèndum de l’1-O de 2017. Un període, els anys que vivim des del Procés, que també ha estat testimoni de “moviments” econòmics en forma de desplaçaments d’empreses catalanes cap a la Franja, com ara el cas de les empreses instal·lades al polígon industrial de Fraga: un altre front soscavat per la pressió aragonesoespanyola alienadora de la catalanitat.

Una història ben adversa que avui comporta laminació política, segregació parroquial secular i deslocalització econòmica, vet ací el quadre que mostra la “història de la Franja”: desolador

Només ens hi queda la llengua, a la Franja de Ponent, el gran element que ens identifica des de Fraga fins a Maó. Per gaire temps?

 Francesc Ricart i Orús (Fraga, 1950).  @FrancescRicart2 Llicenciat en història, mestre, professor de català i tècnic de l'administració educativa. Coordinador del Casal Jaume I de la Franja. Periòdicament escriu una columna a la revista Temps de Franja.