L’any 1983 la Llei 7/1983 de normalització lingüística a Catalunya va declarar el català la llengua pròpia de l’ensenyament en tots els seus nivells educatius, així mateix el Decret 75/1992, de 9 de març, diu en l'article 3:3.1 “El català com a llengua pròpia de Catalunya ho és també de l’ensenyament.” Després de tants anys de prohibicions semblava que per fi l’entrada, per la porta gran, de la llengua catalana a totes les escoles del país seria determinant per a la catalanització dels nens i dels joves, i que, per tant, el futur per a la llengua catalana quedava garantit.

Però aquestes expectatives no s’han acomplert. Ben al contrari, les dades que s’extreuen de la darrera consulta de l’ús social del català ens indiquen que justament ara que tenim les escoles més catalanitzades que mai els nens i els joves de Catalunya parlen, i es parlen, cada cop menys català.

Què ha passat?

D’una banda, pel que fa a l’ensenyament escolar, no sempre ni a tot arreu s’ha aplicat amb el rigor que cal el sistema dit d’immersió. A molts llocs ni tan sols es fan les classes en llengua catalana, sobretot a l’etapa d’Educació Secundària.

Per altra banda, hem de tenir en compte el canvi demogràfic que hem viscut. És a dir, la presència cada cop més abundant a les escoles de nens de famílies castellanoparlants, o que encara que a casa puguin parlar altres llengües, acaben convergint cap a la llengua dominant, és a dir: el castellà. A això mateix cal afegir el costum, ja adquirit socialment i familiar, dels catalanoparlants de canviar de llengua davant de qualsevol que parli en castellà. Així, llevat de les escoles on els alumnes de famílies catalanoparlants encara siguin l’absoluta majoria, els nens catalanoparlants aprenen a socialitzar-se en castellà amb els companys; fins i tot sovint, a causa de la pressió ambiental de la llengua castellana, també amb els altres companys que parlen català a casa. Així la llengua castellana va esdevenint cada cop més la llengua franca entre els nens, la llengua que els fa grup, que els identifica com a alumnes i com a companys d’edat i circumstància.

Davant d’aquest fet, que posa en risc el futur de l’ús oral del català entre les noves generacions, ens podem preguntar si hi ha alguna manera d’aconseguir que els alumnes es parlin en català entre ells.

Doncs sí, aquesta fórmula existeix, i s’ha aplicat amb èxit a les escoles Bressola de Catalunya Nord, tot i que allà la llengua francesa pràcticament ja ha substituït socialment la llengua catalana.

Com s’ho fan? Doncs quan s’inaugura una nova escola Bressola es matriculen només uns pocs nens molt petits. Durant tot el temps que s’estiguin a l’escola se’ls aplica a tot arreu una immersió completa en llengua catalana, a l’autocar, a les aules, als passadissos, al pati, als jocs, al menjador... Amb la qual cosa s’aconsegueix que aquests nens petitons, que encara tenen poc estructurada la llengua francesa, es facin seva la llengua catalana. Naturalment, això demana una atenció rigorosa i permanent per part dels mestres i de tot el personal que treballa a l’escola, però es pot fer. Al curs següent, aquests nens que ja fa un curs que estan a la Bressola comencen les classes uns dies abans que els nous que encara s’han de matricular. Durant aquests dies que estan sols, se’ls reforça l’ús del català que durant les vacances d’estiu, que ben segur hauran passat en ambients francòfons, se’ls hauria pogut esbravar. Al cap d’uns dies s’obre la matrícula a nous alumnes, però, igual que al curs anterior, només es tornen a matricular nens molt petits. Mai no es matricula un nen francòfon més gran perquè arrossegaria els altres a parlar-se en francès. Els nous nens matriculats no se’ls posa en una classe només per a ells, sinó que en el sistema anomenat de verticalitat, que s’aplica a les Bressoles (i que afavoreix en gran manera la responsabilitat i la cooperació), van junts amb els altres nens un any més grans que ells i que ja porten tot un curs amb una immersió total en llengua catalana. Alhora es demana a aquests nens més grans que ajudin els petits a les tasques escolars i a parlar en català. Els grans ajuden els petits i els petits volen imitar els grans. Potser no a totes les escoles Bressola, però en aquelles on aquest sistema s’hagi aplicat amb rigor, s’aconsegueix que els alumnes, tot i que siguin de famílies francòfones acabin comunicant-se entre ells en català. Naturalment, també aprenen francès i estudien una altra llengua, però aquestes llengües s’introdueixen quan ja s’han fet seva la llengua catalana.

Per tant, i mentre no puguem aplicar lleis de protecció lingüística més eficaces, com ara es vol fer a Andorra, si volem salvar la llengua al sud dels Pirineus, a part d’aplicar amb tant de rigor com sigui possible el sistema d’immersió en català a totes les escoles en general, al capdavall, vol dir fer complir la llei vigent, potser ha arribat el moment que paral·lelament també es vagin creant escoles que segueixin un model semblant al de les Bressoles. Escoles on els pares, parlin la llengua que parlin, sàpiguen que si hi matriculen els fills, a més a més d’aprendre català, castellà i la llengua  estrangera de rigor, els nens aprendran sobretot a parlar-se entre ells en català. Amb el benentès que com que, a diferència de Catalunya Nord, al sud encara hi ha molts alumnes de famílies catalanoparlants, sembla que hauria de ser molt més fàcil aconseguir els resultats que allà s’aconsegueixen.

És qüestió de plantejar-s’ho.

Que no ens trobem amb la trista paradoxa que, tot i haver descobert el sistema “miraculós” que permet que a Catalunya els alumnes, independentment de la llengua que parlin a casa, es comuniquin entre ells en català, no vulguem, no puguem, o no sapiguem aplicar-lo.

Enric Larreula Vidal (Barcelona, 1941). Professor universitari jubilat, escriptor i il·lustrador. L’any 2021 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi pel seu compromís en la defensa de la llengua. Enriclarreula.cat