Com a botiguer us he de dir que sovint em trobo perdut. Em pregunto: Què soc? Què faig? Com em dic?

Com es diu el nostre comerç? Comerç tradicional? Petit comerç? Comerç de barri? Comerç en perill d’extinció?

Un dia estava tan perdut que vaig agafar un diccionari. Sapigueu que un diccionari és un llibre gruixut que tenim a dalt d’una prestatgeria i que quan l’obres hi trobes el significat de paraules. La primera que vaig buscar va ser “botiguer” i la definició deia així: “Persona que té botiga posada”. Vaig pensar, no anem bé...

Vaig continuar llegint i la segona definició deia que el botiguer era un ocell. Vaig pensar; pinta bé! Es veu que el botiguer és un ocell petit que normalment està a les ribes, als vorals de rius i sempre està molt atent. Se situa a dalt d’una branca en una situació privilegiada... (carai, això ja s’assembla més al que fem els botiguers). I de tant en tant l’ocell s’endinsa com una fletxa al riu i pesca un client, vull dir un peixet. Investigant més vaig descobrir que abans la gent li deia botiguer a aquest ocell perquè és un dels més colorits de Catalunya. És un ocell que té el cap gros i la cua petita i per la part de darrere sembla que porti una bata blava. Sembla que abans els botiguers portaven una bata de color blau, i així vaig descobrir l’origen del nom.

Com que no vaig quedar gaire satisfet vaig pensar en buscar el significat de la paraula “comerç” i aquesta és la següent: compra i venda de productes naturals, industrials i/o serveis. Personalment, no em va agradar gaire aquesta definició, la vaig trobar molt breu i molt freda. Però finalment en vaig trobar una última que em va agradar més!, deia així: Comerç: bescanvi d’idees i sentiments entre dues persones. De seguida vaig pensar: Aquesta és la nostra definició! És el que hem estat fent durant segles i segles les botigueres i botiguers.

Us vull explicar una petita anècdota si m’ho permeteu. Poc abans del neolític hi havia tres germanes molt espavilades. Un dia, la germana gran, que es deia “Vinga, va” va decidir plantar una llavor, i en va fer una bona collita. Aquesta collita va crear un excedent, i així, sense saber-ho, va engegar la revolució del neolític. La segona germana, que es deia “Ara vinc” va agafar l’excedent de producció i se’l va emportar a una cruïlla de camins per vendre’l i, sense saber-ho, va iniciar la revolució del comerç. Quan hi va arribar la germana petita que es deia “Em quedo aquí” es va produir l’origen de les ciutats.

Com totes vosaltres sabeu, la majoria de les ciutats de Catalunya i de la resta d’Europa es van crear i van créixer al voltant d’una cruïlla de camins. El comerç va ser, des dels inicis, l’eix vertebrador de les nostres ciutats.

En aquestes cruïlles de camins, la nostra definició de comerç es portava a la pràctica diàriament. Múltiples intercanvis d’idees i sentiments. Va anar passant el temps i aquest intercanvi el continuaren practicant els fenicis, els grecs i els romans, i també els bàrbars i els àrabs… Tota aquesta gent eren els botiguers de l’època i portaven moltes més coses que productes. Explicaven històries, comentaven avenços, descobriments tècnics i científics i parlaven llengües diferents…

Per aquest motiu avui sabem que el comerç va fer possible grans avenços com l’alfabet, la navegació o la moneda. Per tot això m’agradaria puntualitzar que el comerç no ha estat només un fet econòmic. Ha estat un espai d’intercanvi d’idees i sentiments, de relació, de compartir i que junts hem fet cada una de les nostres ciutats.

Aleshores, què passa quan tanca un comerç? Doncs que tota una xarxa de relacions teixida al llarg dels anys, desapareix. És una pena immensa.

Jo darrerament en passejo per les diferents ciutats i veig el passat comercial i la vida que havien tingut, i que en aquest moment són pràcticament ciutats dormitori. No és el cas de Granollers, però a Granollers tenim un altre problema, com moltes altres ciutats, que és la clonificació del comerç. Un va perdent la il·lusió d’anar d’una ciutat a l’altra perquè a pràcticament a totes hi ha les mateixes botigues. I aquesta clonificació s’estén a ciutats estrangeres com París o Londres i a tot Europa. I qui té la culpa de tot això?, les grans companyies?, els ajuntaments?, l’administració?, els polítics?… En bona part jo diria que la tenim nosaltres.

Nosaltres tenim el món que consumim. Moltes vegades els mateixos botiguers no anem a comprar al petit comerç. Resulta que tots anem a 20 empreses que tots coneixem i que decideixen per nosaltres el món que no volem.

Fa un temps vaig estar fent una xerrada a la Universitat de Girona i davant d’uns 60 alumnes els vaig llençar una pregunta: digueu-me una botiga aquí a Girona on venguin mobles, i ningú me’n va saber dir cap. Llavors els vaig preguntar, i doncs, on aneu a comprar els mobles? Ja sabeu on em van dir. Després els vaig preguntar, digueu-me una botiga d’esports aquí a Girona, però cap dels 60 estudiants en sabia cap. No cal que us digui on compraven els productes d’esport.

Tenim el món que ens mereixem i tenim el món que consumim. I només l’exercici individual portarà aquest canvi, que, encara que petit, acabarà serà el que farà canviar les coses. Si no ho fem és perquè no volem. Com deia en Carles Capdevila, que malauradament ja no hi és: curiós aquest país que quan tanca una botiga de barri tothom se’n queixa i mai no hi havia ningú que hi anés a comprar.

Què hem de fer si cada vegada es guanya menys? Doncs comprar menys senyores i senyors! Us ho diu un botiguer de quarta generació: quan la gent comprava menys, els petits botiguers veníem més. I no només això, veníem amb consciència, coneixíem els clients i érem part de la ciutat.

Per tot això que us explico, entre totes hem de ser capaces de crear un comerç creatiu i amb estil propi, dins d’un entorn sensible i sostenible arrelat a la nostra cultura, on les persones es relacionin i consumeixin conscientment. També un comerç innovador compromès amb la societat del moment i il·lusionat amb el seu present. Cal doncs recuperar la mesura humana de la ciutat, de l’individu, de la comunitat, de la convivència, de la participació. Sense participació no hi ha democràcia. Participar, parlar, mirar, escoltar, crear, decidir per nosaltres mateixos on comprem, el per a què, com, quan i quant. Segons Vicent Partal, trobar l’equilibri entre el que és global i el que és local, saber ser “glocals”, és el nostre gran repte de futur.

Per acabar, una cita de Ken Blanchard i Michael O’Connor "L'èxit veritable no prové de proclamar els nostres valors, sinó de posar-los en pràctica conseqüentment cada dia".

Bé, demà quan torni a aixecar la persiana pensaré que soc l’hereu d’un dels oficis més antics del món però sobretot, i ho dic de cor, el més bonic del món, perquè cada cop que s’obre la porta entra una persona (no un consumidor) amb la que podem intercanviar idees i sentiments. I en aquest mateix instant es produeix aquest miracle i això també és vida.

Amadeu Barbany Grau (Granollers, 1955). Fou president de l'associació Gran Centre Granollers entre els anys 1995 i 2010. És propietari de la històrica botiga Barbany de Granollers i cofundador de la marca tèxtil IAIOS i de les botigues Dracs de productes de disseny, d’artesania i proximitat.