Antoni Simon Mossa fou un dels principals intel·lectuals sards del segle XX. Originari de Sàsser, amb vincles familiars i sentimentals amb l’Alguer, va ser una figura clau per entendre l’evolució del catalanisme alguerès, de les relacions entre Catalunya i l’Alguer i fins i tot pel sorgiment de l’independentisme sard, entre finals de la Segona Guerra Mundial i la seva mort imprevista l’any 1971. Arquitecte de formació, intel·lectual, activista i polític per vocació, és un personatge imprescindible i molt celebrat, però, en realitat, poc estudiat. Tot i així des de la seva correspondència i les seves notes personals, es desprèn la intensa relació que, sobretot als anys seixanta, Simon Mossa mantenia amb personatges com Joan Ballester i Canals, Josep Maria Batista i Roca, Pere Català i Roca, Adolf Florensa o Miquel Guinart. És una relació fonamental per entendre la trajectòria de Simon Mossa dins del catalanisme alguerès, que el portarà a ser-ne un dels més destacats dirigents, i aquella del seu pensament polític, que des de l’autonomisme sardista evoluciona fins a l’independentisme. Simon Mossa, de fet, fou el primer entre els catalanistes algueresos a tenir una profunda i ben documentada visió política de les relacions entre la comunitat algueresa i la resta dels Països Catalans i, és clar, del rol de l’Alguer dins d’una Sardenya que, amb el pas dels temps, hauria hagut d’assolir l’alliberament nacional.

La seva és una visió més madura i complexa que la dels catalanistes algueresos de la generació precedent. Ho era perquè eren més freqüents els contactes amb intel·lectuals i polítics, majoritàriament catalans, i era més rellevant el paper que hi jugava l’Alguer. Efectivament, l’intel·lectual sard va tenir relacions amb diversos, i de vegades enfrontats, ambients del catalanisme. S’escrivia sovint amb alguns exiliats a Amèrica del Sud, en particular amb membres dels casals de Cuba, Mèxic i l’Argentina, dels quals va rebre una influència determinant en viatjar més d’una vegada a aquelles terres. Al mateix temps, va visitar Catalunya i va estar en contacte amb intel·lectuals que no havien anat a l’exili o que n’havien tornat, i així també va rebre la influència de qui lluitava per la llengua i la nació vivint sota el règim franquista.

Dues perspectives diverses que, en alguns moments determinants, semblaren trobar un punt de confluència a l’Alguer, que, en aquells anys, era una terra sota una república democràtica, un bocí d’una illa que havia guanyat l’autonomia feia poc. En això, en una certa concepció del rol de la minoria catalanoparlant, Simon Mossa va ser únic, i un poc aïllat. L’Alguer era part de la nació catalana —o dels Països Catalans, com l’anomenava de vegades— i, atesa la situació de repressió que es vivia a Espanya, podia jugar un rol molt important. Però era també Sardenya una de les moltes nacions sense estat que calia alliberar del tracte colonial que rebia per poder construir una nova Europa basada en els pobles lliures, no en els estats nacionals que oprimien les llibertats. Aquesta era, resumida, la visió política d’Antoni Simon Mossa, una visió excepcional en la Sardenya d’aquell moment, que sobrepassava tant la indiferència cap a la dimensió política que mostraven els catalanistes algueresos com l’autonomisme que dominava llavors entre els sardistes.

Antoni Simon Mossa era un intel·lectual engagé, per dir-ho a la manera de Sartre, una persona que havia posat la seva cultura i la seva visió de la realitat que l’envoltava (l’Alguer i Sardenya, però també el Mediterrani i Europa) al servei d’una causa que percebia com a necessària: l’assoliment del màxim autogovern per a la «comunitat ètnica sarda», per a catalana i, en tant que minoria nacional, el respecte dels drets de l’algueresa. Per a ell, les tres coses no podien anar per separat, sinó que formaven un conjunt, com una mena de matrioixca en què la nina més petita, en aquest cas l’Alguer, ha de ser continguda dins les més grans, Sardenya i Catalunya, que l’han de protegir. Simon Mossa va tenir una visió prou àmplia i complexa per entendre que, sense una relació fluida i sòlida de la ciutat sarda amb les altres terres de parla catalana, i sense que tant aquestes com Sardenya gaudissin dels instruments per a governar-se i parar el procés de desnacionalització en curs, no hi havia futur. Per a cap de les tres realitats. Aquesta va ser la motivació de fons que va guiar Antoni Simon Mossa en tota la seva trajectòria intel·lectual. Tot i així, els resultats van arribar quan ell ja no hi era. A la Barceloneta de Sardenya, el seu discurs va topar amb l’actitud molt més prudent dels altres catalanistes algueresos, que tenien posicions polítiques ben allunyades del sardisme i del catalanisme, i que només perseguien un agermanament cultural amb les terres de parla catalana. Tanmateix, en comptes de trencar amb els companys de llengua, Simon Mossa va aconseguir un extraordinari equilibri entre la seva visió, radicalment política, i les reticències de qui no volia implicar-se de cap manera en aquestes qüestions, encara menys si es tractava de posar en qüestió els estats nació en què es dividia Europa. Gràcies al seu compromís, entre els anys cinquanta i els seixanta, Antoni Simon Mossa va ser una figura central, mantenint el contacte epistolar amb diversos intel·lectuals, activistes i polítics tant a Catalunya, com a l’exili, una relació que va permetre organitzar a l’Alguer el Creuer del Retrobament i els Jocs Florals de la Llengua Catalana, dos esdeveniments que entre 1960 i 1961 van fer de la ciutat sarda el centre de la cultura catalana, en un moment en què el règim franquista intentava eliminar-la definitivament.

Marcel A. Farinelli (l'Alguer, 1978). Historiador alguerès resident a Barcelona. Especialista en la història contemporània de Sardenya i Còrsega. Recentment ha publicat el llibre Antoni Simon Mossa, l'Alguer i Sardenya durant el franquisme (Rafael Dalmau, Editor, 2023). @MarcelFarinelli.