Era el Pi de les Tres Branques. Tota la gent de la contrada l’hi sabia, el coneixia i l’admirava. Situat vora el camí, en passar, la gent que era de fora també s’hi aturava en descobrir-lo. Era un arbre especial, d’una soca mil·lenària en sortien tres branques d’una gran alçada, i, per la seva gran capçada, era un arbre d’aixopluc.

L’Església li havia concedit ser símbol de la Santíssima Trinitat. Però Verdaguer, en tenir-lo al davant, el va transformar en símbol de la Pàtria.

Per completar la resposta, ens valem de les paraules del propi poeta Jacint Verdaguer, per mitjà d’unes notes extretes del seu Discurs Presidencial dels Jocs Florals de Berga, del 24 de juny de 1901.

“Jo pobre de mi no em sé trobar cap mèrit a vostres ulls, sinó, i aqueix és ben petit, lo d’haver sigut un dels primers en parlar de vostre Pi de les Tres branques. Fa uns setze anys vingut expressament a veure’l, i resant i fantasiant a la seva ombra regalada, escriguí aqueixos dos versos afortunats:

Preguem que sia aqueix Pi

l’arbre sagrat de la pàtria.

Alguna ànima bona em devia ajudar en eixa humil pregària, puix Déu l’escoltà, i, en efecte, lo Pi de Campllong és l’arbre de Guernica de Catalunya; puix, com tots sabeu, darrerament, en l’Assemblea de Terrassa, sos generosos amos n’han feta voluntària oferta a la “Unió Catalanista”, que no trigarà a prendre’n possessió.

Alegreu-vos-ne tots: nostra pàtria té un símbol gloriós i digne d’ella. Alegreu-vos-ne, fills d’Ausiàs March i de Ramon Llull; però, gaudiu-vos-ne especialment vosaltres, fills de la noble ciutat de Berga, qui en sou venturosos guardians.

Aqueixos són tres, dignes tanys de l’enorme soca, i cada un se decanta a ombrejar son tros de la terra. Un d’ells, capalçat sobre el Pirineu, va a fer ombra al Rosselló, aqueix bocí del cor de Catalunya arrencat per la destral de la política centralista; lo segon se’n va a arredossar lo reialme de la moresca València; i el tercer, no tenint prou terra en lo continent, se ponta sobre el mar, i en son si va a soplujar les illes de Mallorca.

Oh nobles berguedans, apar que la pàtria us encomana aquest arbre també com a símbol de sa renaixenta llengua, i més i millor encara com a símbol de sa gloriosa nacionalitat, que si era una sola soca en temps de Jofre lo Pilós, fou un arbre de tres branques en temps del gran rei en Jaume I.

Ara que la festa de l’arbre es fa de moda en moltes ciutats i viles, tan debò que un dia pròxim els catalans de ponent, los de llevant i els de migdia puguem celebrar amb vosaltres joiosament i solemne la gran festa de l’arbre de Catalunya.

Mestrestant, vetlleu-lo, feu-li companyia al Matusalem d’aqueixes boscúries, que es recorda de vostres besavis com vosaltres d’ahir, i compta les centúries per dies.

Fins avui era gairebé desconegut i estava com desat en el replec d’aqueixes muntanyes; més arribada és l’hora de treure’l a faró. Ensenyeu-lo a qui vinga de per avall amb lo cor rosegat pel dubte, doneu-li refrigeri a la seva ombra i feu-li respirar la seva essència goridora del cos i de l’esperit. Ensenyeu-lo al qui vinga de part d’allà de l’Ebre i dels Pirineus, i esbrineu-li el bell simbolisme que enclou.”

Teresa Clota i Pallàs (Cantonigròs, 1937) és una professora de llengua i literatura, i una activa lluitadora per la recuperació i la dignificació de la història, la llengua i la cultura. L'any 2018 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria de servei al país.

[Cada setmana tindrem en aquest espai una veu de referència dels Països Catalans que respondrà breument una pregunta concreta]