És clar que n'és, de dolorós. De fet, la tortura la pateixes en el moment concret que se t'està practicant, però dura molts i molts anys. Suposo que per sempre, d'alguna manera. Ara em trobo que participo en les presentacions del llibre 'Torturades', de Gemma Pasqual, que és un llibre molt necessari, sens dubte. I, en certa manera, ajuda a les víctimes, ens ajuda, a reparar una mica del patiment viscut. I, com deia, no només el patiment que t'han infligit el dia dels fets, en aquell moment concret de pràctica de tortura. És un patiment més llarg, i més profund, que sovint és difícil d'explicar amb paraules. És angoixa, és ansietat, és ràbia i és impotència. I dura anys.

I no parlo només de les emocions, sinó també de les violències que es tornen a rebre després: les etiquetes que t'estampen i que no et pots treure (com quan em van dir que era una 'radical') o aquell 'alguna cosa hauràs fet', que revictimitza a qui ja ha estat víctima. No només això. Quan el teu entorn més proper, quan les teves veïnes, el teu poble o la teva ciutat sent la paraula 'terrorista' aplicada a tu, la por i la desconfiança s'escampen i t'envolten. I això fa que moltíssimes persones ja no et tornaran a mirar de la mateixa manera, i professionalment serà més difícil guanyar-te la vida perquè moltes portes se't tancaran.

I això té repercussions tant a fora com a dins. També a casa serà complicat parlar del que ha passat. Si t'acusen de terrorista o d'atemptat contra l'autoritat, si es parla d'un judici on et podrien condemnar a penes de presó, doncs la por, la tensió, la inseguretat penetra totes les persones que t'estimen, els teus companys, els teus fills. I com faràs a explicar-los que és la policia que menteix, que maltracta, que intenta a posar-te a la presó? Com faràs a fer-ho mantenint un equilibri?

Parlar-ne és dolorós, sí. Però també ajuda, acompanya. La publicació del llibre ‘Torturades’ ha estat molt positiu en aquest sentit. Perquè ara hi ha molta gent que ens fa arribar el seu suport, la seva companyia, la seva solidaritat. A les presentacions del llibre, he trobat moltes abraçades que són reparadores. Que et fan notar que no estàs sola. I que pots canalitzar la denúncia d’uns fets amb l’objectiu que això no torni a passar més. N’estic molt satisfeta d’haver participat amb el meu testimoni a aquest clam contra la tortura.

Mireia Comas (Andorra la Vella, 1976). @mireiacomas Fotògrafa i fotoperidista, col·laboradora de diversos mitjans de comunicació. És cap de fotografia del diari El Món. El seu testimoni surt al llibre 'Torturades', de Gemma Pasqual, sobre les tortures a dones practicades a la comissaria de la Via Laietana per la policia espanyola.