És incomprensible –o no– que a l’any 2021 hàgim d’escriure articles sobre la llibertat d’expressió. És intolerable que en una democràcia –o no– condemnin tuitaires, rapers o titellaires que critiquen i qüestionen el poder, l’statu quo. És injust que els jutgin pel que diuen, i és escandalós –o no– que facin els ull grossos amb els homòfobs, catalanòfobs, neonazis i altres herbes.

Com a glosador tenc clar que cada paraula que utilitz és sinònim de llibertat. La glosa –el rap, el teatre, la poesia…– se serveix de la ironia, la sátira, el sarcasme, la befa, la burla, la hipèrbole, etc. Però sobretot, s’origina per unes circumstàncies i es desenvolupa en un context determinat. Quantes vegades hem sentit en boca d’un polític, que l’han aplegat infraganti, “ho han tret de context?” Agafar una frase d’una cançó d’en Valtònyc, d’en Pablo Hasel o de qui sigui –perquè el següent pots ser tu– i dir que és enaltiment del terrorisme és treure les paraules de context i pixar fora de test (i de text)

N’hi ha molts que, voluntàriament, confonen la llibertat d’expressió amb un delicte d’odi; quan la llibertat d’expressió sempre va de baix cap a dalt i, en canvi, el delicte d’odi va en sentit contrari. El que passa, actualment, és que l’estat espanyol pretén silenciar qualsevol veu dissident que faci trontollar el sistema o que trastoqui els privilegis d’uns pocs. És contra aquests que hem de fer valer la llibertat, perquè són ells que cometran tots els delictes d’odi que facin falta perque mai no puguem ser lliures, ni individualment ni de forma col·lectiva.

Quan vaig a les escoles i als instituts, sempre faig saber als alumnes que glosant ens ho podem dir tot. Afegesc, però, que el glosador juga amb el llenguatge, amaga l’insult; cerca la subtilesa en lloc de la grolleria. Però, així i tot, fa servir tots els recursos perquè la crítica sigui clara i contundent. Sempre sabem quin és el joc verbal, quin codi utilitzam i en quin context ens movem. Valgui com exemple aquesta glosa que vaig fer quan va esclatar el cas Noos:

"N’Urdangarin, un gandul!

I la infanta, una esburbada!

Jo voldria que a escarada

els ficassin dins el cul

cada moneda robada".

                Si faig aquesta glosa, està clar que no la podem llegir en un sentit literal; sinó que pretenc mostrar la indignació que em provoca el robatori descarat d’aquesta gent, a través de l’enginy lingüístic. O aquesta altra:

"Sou uns càncers

Colla d'humans maleïts!

Càncers de mida humana!

Escòria bruta que engana

els més dèbils i ferits.

Investigadors podrits

sense escrúpols ni valors...

Dels innocents pagadors,

que, absorts per mor de l'obstacle,

varen creure en el miracle,

en mereixeu els tumors".

Aquesta dècima rabiosa sorgeix a partir del cas minerval, cas en què pseudocientífics venien un medicament miraculós a malalts de càncer, fent-los creure que els curaria. També és un exemple del que explicam. Mai del món desitjaria un càncer a ningú; sinó que s’han d’entendre els dos darrers versos com un recurs perquè la crítica sigui més contundent.

Podríem posar moltíssims exemples, d’ara i de tostemps. El que ens toca viure només demostra la fragilitat democràtica d’Espanya, més acostumada a la dictadura i l’autoritarisme que no a la cultura de la llibertat.

No és la llibertat d’expressió que està en joc, és l’expressió de la llibertat que sorgeix a partir del lliure pensament. És aquesta la que ens volen coartar, la de l’esperit crític dels ciutadans lliures. N’hi ha que feim servir la llibertat en els nostres discursos; d’altres fan servir la por. L’expressió de la por sí que és condemnable.

Mateu Matas 'Xurí' (Santa Margalida, 1982).Glosador, impulsor i referent del món de la cançó improvisada.

[Cada setmana tindrem en aquest espai una veu de referència dels Països Catalans que respondrà breument una pregunta concreta]